Deia Joan Fuster que totes les llibertats són solidàries. I és això, justament, el que les fa indestriables. La lluita per les llibertats, totes, és més necessària que mai avui, en un món on el populisme, els discursos d’odi, l’ascens de l’extrema dreta i les forces reaccionàries posen en perill les més elementals nocions de democràcia, llibertat i les conquestes socials que fins fa poc crèiem assegurades.
Les esquerres, que per definició han de lluitar per acabar amb qualsevol forma de dominació o discriminació, no poden oblidar, supeditar o condicionar cap d’aquestes llibertats si el que volen és transformar una realitat social i política on l’opressió, la injustícia o les desigualtats són cada cop més presents.
A Catalunya, aquesta voluntat d'arrel radicalment democràtica es tradueix en entendre que cal lligar de manera indestriable les lluites per la justícia social i l'emancipació nacional. Perquè no conquerirem les llibertats socials, enteses de manera àmplia, sense la llibertat nacional. Ni a l’inrevés. Per això la llibertat és sinònim de sobiranies.
Històricament, les esquerres nacionalment catalanes, quan han abraçat aquesta premissa, han contribuït a plantejar projectes que des d’horitzons de sobirania democràtica han transformat i fet avançar la nostra realitat social i política. L’exemple més recent el trobem ara fa una dècada, quan va ser aquesta esquerra nacional qui va liderar l’agenda política del país, generant el desafiament més seriós que hi ha hagut al règim del 78.
La confluència de diverses lluites plurals i complementàries -des de les manifestacions independentistes multitudinàries a les places del 15-M- és el que va donar la força necessària per fer trontollar els fonaments d’un estat i d’un model social i econòmic injust i depredador. Perquè compartir lluites és compartir horitzons.
De fet, ha estat durant aquest temps quan el país ha avançat més en termes socials i nacionals: l’exercici de sobirania del 9-N, el referèndum de l’1 d’octubre, les lleis d'habitatge i pobresa energètica, la lluita contra el canvi climàtic, els drets de les dones i el col·lectiu LGTBI+, l'antiracisme... Però tots aquests avenços han topat reiteradament amb l’oposició ferotge de l’Estat i de l’oligarquia extractiva que el domina, fent evident el que s’apuntava anteriorment, la indestriabilitat de les dues lluites.
Malgrat aquest lideratge de l’agenda política, que va arribar fins i tot a nivell institucional, no hem tingut prou força política, econòmica, social i cultural. Hem deixat escapar oportunitats per no saber llegir bé la nostra capacitat d’incidència. No hem tingut prou força per aconseguir tot el que ens proposàvem ni per consolidar els avenços i transformacions endegats, i això també ha generat desencís. Un desencís que s’ha traduït en desesperança i en una gran desmobilització social, i de retruc, electoral.
Les esquerres independentistes i sobiranistes han passat de 50 a 30 diputats en les últimes eleccions del 12-M. Però a Catalunya segueix existint una majoria social que és sobiranista i és d'esquerres. Que malda per una societat més justa i sense desigualtats ni discriminacions i que la visualitza en un país lliure resultat d’un procés d’emancipació democràtic. Aquest espai social és una realitat indiscutible i ens toca construir una proposta que el cristal·litzi políticament i institucionalment.
Avui ens trobem en un canvi de cicle i davant de la temptació, tant des de sectors de l’independentisme com des d’algunes propostes d’esquerres, de prioritzar una de les dues lluites (la social o la nacional) per sobre de l’altra, ara més que mai toca reivindicar, concretar i articular una proposta que torni a situar al centre el binomi que defineix l’esquerra nacional. Hem de recuperar la iniciativa i ara, després d’uns resultats electorals decebedors, tenim la necessitat -i l’oportunitat- de trobar els espais que permetin a les esquerres sobiranistes i independentistes bastir un horitzó i uns compromisos compartits per esdevenir de nou alternativa, dins i fora de les institucions, i iniciar un nou cicle guanyador.
Entre tots i totes els que ens sentim part de l’espai ampli de l’esquerra nacional hem de ser capaços d’actualitzar i revaloritzar el discurs de l'esquerra i de donar respostes tangibles als problemes de les classes populars del país. Amb una clara voluntat de governar i liderar el país, conquerint espais de sobirania social i nacional. I hem de ser capaços, també, de repensar l’estratègia perquè la ciutadania de Catalunya decideixi lliurement i democràticament el futur polític de Catalunya.
Si des de l’esquerra independentista i sobiranista volem tornar a liderar el país, ens calen uns fonaments sòlids. Ens cal aglutinar la força que fins ara no hem tingut per conquerir l’hegemonia cultural. I això passa, sobretot i indefectiblement, per saber sumar. Per crear espais de reflexió i treball que integrin tot un moviment polític, social i cívic ampli. D'on en pugui sortir un diagnòstic compartit d'on som i cap on volem anar. Si som capaços de fer un primer diagnòstic en comú, segur que podem construir aquesta agenda compartida. I si som capaços de donar forma a una agenda compartida, podrem dotar-nos d’una estratègia comuna. Sense grans pretensions. Amb molta generositat i voluntat d'entesa. Assumint, quan calgui, contradiccions. Defugint el tacticisme. Deslligat, també, d’estratègies electorals o electoralistes. I amb una mirada llarga del tot imprescindible
Parlar, debatre. Alinear objectius, sumar esforços i trobar complicitats. La gent hi és i està esperant que siguem capaços d'articular un projecte plural, divers, transformador, ambiciós, amb voluntat de majoria. Ara toca retrobar-nos, concretar una alternativa pròpia perquè només les esquerres sobiranistes i independentistes, les esquerres nacionals, poden plantejar un projecte de ruptura creïble al règim actual que faci possible una república catalana de drets i llibertats.