Parlàvem de música i lletres i rimes, dissabte passat el Festival Nacional de Poesia, de Sant Cugat del Vallès, en una taula rodona de luxe, amb Guillem Gisbert, Maria Arnal, Roger Mas i Anna Andreu, i la conversa va venir a enterrar algunes idees fossilitzades: la de la cançó com un objecte inferior o supeditat a la idea de poesia, i alhora la que situa el text d’una composició musical a la mateixa vitrina que una obra poètica desproveïda de cobertura musical.

És cert que cada creador és un món, i que la comoditat amb que visqui aquesta simbiosi amb la figura del poeta és variable. Sentir que escriure lletres de cançons et col·loca al nivell d’Ausiàs March o Salvat-Papasseit, poetes musicats per Raimon o Serrat, pot impressionar, però el material és alhora el mateix i no ho és pas, ja que el vehicle no és el poema, sinó la cançó, i el seu encaix amb el motlle fet de melodies, harmonies, cadències i timbres. A més, l’efecte que produeix la pronúncia, la fonètica, la música de les paraules, té en una cançó un pes molt més determinant que en un text imprès en negre sobre blanc. És aquest conjunt final el que importa. Per tot plegat, combrego amb Guillem Gisbert, quan, arran de la conversa sobre el Nobel de Literatura atorgat el 2016 a Bob Dylan, deia que la lletra d’una cançó no ha estat escrita per veure’s separada de l’embolcall sonor. El llibre antològic de textos de cançons és un objecte legítim i pràctic, però en aquelles pàgines només hi rau una part de l’obra.

Parlar d’això avui és particularment pertinent, perquè percebo que els missatges de les cançons, les històries, pensaments, fantasies o protestes que vehiculin, formen més part de la conversa social sobre música que no pas uns anys enrere. En altres èpoques, en el pop i en el rock, quan distingíem unes etapes en l’obra de David Bowie no ho fèiem a partir de la seva evolució lírica, sinó sonora: aquí feia glam-rock, després es va empeltar de soul, més endavant va aprofundir en l’electrònica, etcètera. En la discografia de Tom Waits hem distingit els àlbums més propis del pianista noctàmbul banyat en bourbon dels que van ficar la banya en les textures de ferreteria i de quincalla, i en aquesta senyalització no hem tingut gaire en compte la naturalesa literària de les seves estrofes.

Ara, en canvi, a les crítiques dels discos es parla, sobretot, d’allò que les cançons expliquen, més i tot que del registre musical triat. Els artistes ho fomenten, construint relats al voltant d’un llançament. Les discogràfiques ho posen en primer pla, perquè arriba més a la gent, al mercat, la consigna promocional que adverteix que “aquest disc és el reflex de la depressió que l’artista ha patit arran del seu vuitè divorci” o “l’obra on gestiona emocionalment el dol causat per la inesperada mort del seu besavi” que no pas un eslògan que ens digui que el nou àlbum “reflecteix un audaç trànsit de la intimitat del bedroom pop al synthwave revival”.

Les lletres són ara més i més importants, però no tant, necessàriament, per fer-se un lloc en les antologies de poesia del futur, sinó per donar contingut a una narrativa efectista, el material amb la qual l’artista i el seu entorn vendran l’àlbum al món. Als joves creadors de cançons els convé prendre nota: potser que no us preocupéssiu tant dels acords i de les tornades, i més de construir històries de superació personal, confessions de vulnerabilitat i relats de disfuncions i ferides emocionals, perquè és això el que la indústria, els mitjans i el món en general espera de vosaltres.