Estem bé. Al meu poble sí perquè en principi no hem de patir pels barrancs. De preocupacions en tenim d’altres, si vols et començo a fer la llista. Però ja has vist els nostres veïns de Godall. Que no "Gudall". O els de Freginals, Santa Bàrbara, Alcanar i la Ràpita. El meu estimat Montsià tenyit de fang. Hauràs vist imatges de cotxes amuntegats, de cases inundades, de rius d’aigua marró i de veïns amb llàgrimes als ulls. Suposo i espero que també t'hagis adonat de com tots s’han ajudat entre ells. I també als que de retruc s’hi van trobar tornant a casa. Digues-li DANA, patac, gota freda o simplement tempesta, però ens ha tornat a tocar a aquests. A tu, i a tots els que m’heu preguntat. Estem bé i sinó, aviat ens tornarem a aixecar. Perquè no som el victimisme de Catalunya ni els que sempre plorem. Som els que malgrat tot, ens mirem entre nosaltres amb els ulls vidriosos per dir-nos que ens en sortirem. D’aquesta i de totes les que vinguin. Perquè encara tenim massa presents totes les que hem patit abans. 

Molt voltar pel món, però de geografia catalana n'hi ha que van justets. Ja no parlo de la Ribera Alta de la consellera d’Interior ni del Godall. Ribera d’Ebre i Godall, per cert. És l’allà baix com a concepte. És la mala intenció o el desinterès. O simplement, qüestió d’incultura. També és posar-nos a tots al mateix sac per acabar abans. Un sac, que no cul-de-sac, del que nosaltres ens hi sentim part i orgullosos, però que en cap cas tolerem que ens hi fiquin des de fora. I mentrestant penso en les reserves a hotels i restaurants que es van anul·lar al Montsià per l’incendi de Paüls, al Baix Ebre. O de la decisió de cancel·lar classes i serveis bàsics a la Ribera d’Ebre i la Terra Alta quan el desastre de les pluges es va concentrar a les comarques de més al sud. Un territori i quatre comarques, d’allà baix però diferents. I amb una història comuna, la de sentir-nos recurrentment abandonats. Si nosaltres som d’allà baix qui són els d’allà dalt? 

Vull suposar que deuen ser tots menys nosaltres. Per fer una mica de memòria i que alguns despistats ens puguin situar al mapa, som els que mentre netejaven el fang dels carrers tenien posat el cap les pèrdues de les oliveres i els cítrics. Els que mentre ajudaven el veí a treure aigua de casa, patien per les barques i el peix. Som els que hem de cridar més fort que els altres perquè hi hagi inversions, les que no arriben mai. I també els que hem de suplicar ser portada dels informatius nacionals cada cop que hi ha una desgràcia. Perquè a ser protagonistes de les bones notícies ja no hi aspirem. I aquí una menció especial al desplegament mediàtic dels companys de Canal TE, que el mateix diumenge trepitjaven el fang des del primer minut, amb connexions en directe des dels pobles afectats i alertant a la ciutadania de totes les precaucions que calia prendre. El que se’n diu servei públic, local i operatiu. Potser cal que deixem de demanar almoina als de dalt i confiem i valorem més els mitjans i professionals d’aquí baix. 

“Les Terres de l’Ebre intenten tornar a la normalitat”. Aquest era un dels titulars destacats a la ràdio nacional l’endemà del desastre. De quina normalitat esteu parlant? Ni el fang, ni les finques ni les cases tornaran a ser com abans. Les ferides de cada temporal són cada cop més profundes, el desànim més generalitzat i la sensació d’abandonament és perpetu. És clar que ens en sortirem, cap dubte. Però perquè ho portem a l’ADN i perquè sempre ho hem fet malgrat els impediments i amb l’esforç de la gent que estima la seva terra. Estem històricament instal·lats en la no normalitat. I segurament per això, els d’allà dalt, no ens hauríeu de compadir sinó que ens hauríeu d’aplaudir. Fer-nos part i sentir-vos vostres. Mentre esperem viure algun dia en la normalitat que la majoria gaudeixen, aquí seguirem lluitant, que demà hem de tornar a la feina.