Plorava aquest matí de dissabte al tanatori la mort del germà d'uns amics. Els sanglots dels pares sobrepassats per l'absència definitiva del fill, sumats als de nebodes, cunyat, familiars, amics, coneguts i saludats feien de contrapunt a les guitarres que tocaven els acords de La Vall del riu vermell, mentre qui oficiava la cerimònia de l'adeu recitava el trobarem a faltar el teu somriure, dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí. M'he imaginat com sonaria aquest adeu amb el so de la gralla, que és l'instrument que ens lliga a les tradicions, i a la cultura d'arrel i que agradava a aquest jove que acomiadàvem.
L'emoció s'ha escampat un punt més entre tots aquells presents a la sala que veien com se'ls repartien les flors dels rams que guarnien el taüt. Roses blanques i roses vermelles. M'ha vingut al cap allò que vaig llegir per primer cop en l'esquela d'un diari canadenc: Au lieu de fleurs.
I ho deia en francès per bé que l'esquela era en anglès. Au lieu de fleurs és a dir que en comptes de comprar flors el difunt s'estimaria més que destinéssiu els diners a una ONG a la qual se sentia vinculat en vida. Però que cada terra faci sa guerra. I de ben segur que tant al Canadà, com al Quebec, com aquí la bellesa de les flors ens acompanyen tant en moments tristos, com el d'una mort o un adeu; com en moments alegres, com el d'un naixement, una benvinguda o una celebració festiva. El llenguatge de les flors també té codis i signes particulars.
Roger Mas canta la cançó Totes les flors, on una nena bonica que caminava lenta a les palpentes i pel bosc anava escampant les flors que duia en un sac, per bé que ella mateixa endolentida també les trepitjava. La fragilitat d'aquesta bellesa que acabem trepitjant o que s'acaba marcint amb el pas del temps. Som fràgils, fungibles,
efímers.
Com el cant d'un ocell. La bellesa del seu llenguatge amb prou feines la podem retenir. Sí que és cert que hi ha qui els pot imitar. Imitar el seu xiular, el seu so i fins i tot pot que parlar el llenguatge dels ocells, i fer una un xiulanari. És el cas d'Isidoro, el protagonista d'aquesta meravella de monòleg que s'empara en el text multipremiat de la novel·la d'Enrico Ianiello, La vita prodigiosa di Isidoro Sifflotin , que interpreta ell mateix dirigit per Pau Miró al teatre de l'Akadèmia de Barcelona.
Entre rajoles, i amb la pols de la farina a força de pastar envoltat d'espectadors Isidoro explica la seva història feliç i la dels seus pares: el sindicalista Quirino Raggiola, i la seva mare Stella di mare, fins al fatal terratrèmol que va sacsejar durant 90 segons la regió napolitana d'Irpínia, a les 19:30 del 23 de novembre de 1980.
Ves per on aquest estiu que de vacances vam ser uns dies a Nàpols, vam visitar la Reggia de Caserta, el Versalles de la Campania i el Palau que allotja a més d'una col·lecció d'art de l'època borbònica, amb el retrat de Carles III, el que teníem als llibres d'història. Però a més en la col·lecció permanent hi ha els quadres que el galerista Lucio Amelio va reunir d'artistes contemporanis, com Andy Warhol, (que hi va fer el negatiu- la planxa i positiu- el paper de la portada d'Il Mattino d'aquell dia fatal), Keith Haring o Joseph Beuys, entre molts d'altres per reunir diners que ajudessin a pal·liar els efectes d'aquella desgràcia en què van morir més de 3000 persones, 8000 van quedar ferits i 300 mil es van haver de desplaçar pels estralls als seus habitatges.
La delicadesa i genialitat interpretativa de Ianiello capta l'atenció del públic, l'atrapa amb cada gest i expressió. T'emociona, et fa riure, i a mi també em va fer plorar en el moment en què aquest Isidoro només té la mà del seu pare per agafar-se. El seu cos i el de la seva mare queden sepultats sota la runa. Les llàgrimes em venien als ulls assegut aquest divendres al teatre de l'Akademia només, i dir només, és com dir amb tota la seva força, escoltant embadalit la veu de Ianiello, i del seu relat.
El cervell ens desxifra els diferents llenguatges, oral, no verbal, amb tota la gestualitat, l'espacial, el de les flors, el dels ocells, i tot aquest seguit de missatges i d'impactes fan la seva dins nostre. De ben segur que hi ha un component irracional, segur que la fredor d'un text, la distància d'un relat, d'una realitat més o menys pròxima ens pot regirar com si nosaltres mateixos fóssim quaranta-cinc anys enrere davant d'una pila de runes, o com si el fill que se n'ha anat fos nostre. És la frase cèlebre de Blaise Pascal ( tan ben traduït sempre per Pere Lluís Font): El cor té raons que la raó no compren. Ho sabem sí és clar, i per això plorem.