La nova situació del 9-N, malgrat que ha tingut un gir inesperat, no ens ha de sorprendre. No es podrà votar per decidir. Sembla que ho sabíem tots. Es votarà per reivindicar, per expressar, per demanar. Per demostrar que som. Però en la data de la consulta no decidirem res. La votació participativa augmenta al nostre favor el poder en una de les seves formes, la política de prestigi, la qual consisteix només en demostrar poder. Poder de base popular i democràtica. La nova proposta, doncs, té coses positives.

El nou debat que ha arrencat, ja definitivament, és com s’hi ha d’anar, a les noves eleccions dites plebiscitàries. Junts, separats o incloent-hi actors socials. Aquesta és ara la gran qüestió. I potser cal dir-hi alguna cosa: els que demanen una sola candidatura, o bé pequen d’ingenuïtat, o bé no en saben prou, de política, o bé tenen interessos inconfessables. La política interna i la política internacional són, ambdues, lluita pel poder. Si en tota anàlisi que fem, no incloem la variable “poder” i no s’analitza cruament com el que és, correm el risc de repetir la història.

La democràcia liberal moderna és un producte que els homes i els pobles han arrabassat a les màquines de guerra i de poder que són els estats. Talment com féu Prometeu als Déus de l’Olimp. Cal tenir-ho ben present això. La nostra lluita, envernissada –com ha de ser- pel procediment democràtic, és una lluita pel poder i contra el poder del monstre. Som en una lluita entre seguir permetent que manin sobre nosaltres els buròcrates madrilenys en aliança amb les famílies que s’han venut l’ànima, i la decisió de declarar-nos i governar-nos com homes lliures.

La introducció de la perspectiva realista que entén l’interès en forma de poder com la guia de l’acció política, ha de fer-nos més prudents a l’hora d’analitzar la proposta de llista única. La llista única és perillosa perquè evita de competir entre nosaltres. Cal que els partits dits sobiranistes, i ara independentistes, competeixen entre ells per evitar que puguin deixar de ser-ho. Cal competir entre nosaltres per assegurar-nos que l’enfrontament definitiu cap enfora no contingui debilitats internes, siguin aquestes per causes inconfessables, per feblesa d’esperit, o per manca d’intel·ligència política. La competència exigeix excel·lència i enfortiment, i força que cadascú deixi anar els llasts que encara suporta.

Convergència cal que competeixi per demostrar que la debilitat provocada pels interessos ocults, i que fins avui no han deixat d’existir i que estan lligats a la tenebrosa xarxa de clientelisme rapinyaire, pugui ser superada. Cal forçar Convergència a competir per evitar que pugui recular amb nous malabarismes que deturin o alenteixin la decisió definitiva. La cerca d’aquest nou acord, abans de fer una DUI, per reformar la Constitució dels espanyols és l’exponent més clar de tal debilitat, a banda d’un menyspreu a la nació que diu voler lliure però que encara l’accepta sotmesa.

Esquerra ha de competir per aprendre a disciplinar les seves bases i a demostrar-se a sí mateixa que gosa poder. La passió per la idea noble que representa Catalunya els ha fet resistir fins avui, però la manca de sentit polític encastat en les ments dels seus militants i simpatitzants pot forçar la seva direcció a cometre errors de temps i de direcció. Caldrà temperar els ànims i entendre, fins i tot, que les noves eleccions no poden fer-se, com a mínim, fins d’aquí un any: la població catalana que ha d’esdevenir massa crítica no està preparada, encara, per abastar l’impacte d’una declaració unilateral. De la mateixa manera que hem necessitat d’un any per preparar-nos per voler votar en un referèndum, necessitem d’uns mesos més per atenir-nos al veritable significat polític i social d’una DUI: la guerra oberta. Fins i tot molts dels qui gaudim del privilegi de poder ser escoltats en tertúlies o llegits en diaris de tota condició material traspuem dubtes i pors. Imaginem-nos, doncs, com mancat de seguretat es pot trobar avui el poble menut quan hi pensa.  

La visió diplomàtica, que neix de la voluntat de cercar acords a través de cessions acceptables, ha desaparegut de l’espai polític on resta reclosa Catalunya. Ha estat substituïda pel pensament militar, un pensament que fou introduït el 2010 per les hordes constitucionalistes de tribunals, parlaments i governs espanyols. Per això conceptes d’organització militar com la ja coneguda “brigada” funcionen tan bé per descriure la relació Espanya-Catalunya. Ho explica bé la teoria política: “mentre que en el passat, la guerra, segons la definició de Clausewitz, era vista com la continuació de la diplomàcia per altres mitjans”, a l’Espanya i a la Catalunya actual “l’art de la diplomàcia s’ha convertit en una varietat de l’art de la guerra. És a dir, vivim en un període de guerra freda en el qual els objectius de guerra es persegueixen, de moment, per mitjans no violents. En aquesta situació, les qualitats peculiars de la mentalitat diplomàtica son inútils, perquè no tenen res amb què operar i, en conseqüència, son superades pel pensament militar”.

Som aquí. Cal tenir aquesta nova visió al cap per sobreviure i assolir l’objectiu final. Uns i altres han d’entendre on són, a què juguen i què s’hi juguen. Cal competir dins com ho estem fent cap enfora. La competència interior és condició necessària per a l’èxit, atès que obliga a despullar-nos dels nostres pitjors llegats, talment com els atletes quan perden el greix a l’hora d’agafar la forma. Les pors interiors dels uns i dels altres només podran ser bloquejades en un marc de competència. La unitat no es troba en una única llista, sinó en uns diputats que en ser preguntats, votin en un sol sentit, el de proclamar la seva terra un país lliure d’homes lliures.