Es deia Aylan Kurdi i tenia tres anys quan va morir el 2 de setembre de 2015. Potser el nom no es recorda però és impossible haver oblidat aquells pantalonets blau marí, la samarreta vermella, el posat boca terrosa allà on trencaven les onades, en una platja de Turquia. La foto de la fotògrafa Nilüfer Demir va fer la volta al món i es va convertir en un símbol de desesperació dels refugiats que fugien de Síria, de la insolidaritat dels països veïns, de la vulnerabilitat de la població civil.

Semblava que aquella imatge –que va inundar els murs de Twitter, de Facebook, les portades dels diaris i les peces sense veu en off dels informatius – seria un cop d'efecte, un toc d'atenció, que no podríem sobreposar-nos a la crueltat i a l'impacte d'aquella realitat. La UE hauria de reaccionar, s'accelerarien les mesures perquè els ciutadans en busca de refugi poguessin arribar per vies segures, els Estats farien front al drama humanitari.

Però som al 2017 i hem seguit veient imatges tristes, hem vinculat per sempre més l'imaginari de l'illa de Lesbos amb les piles d'armilles salvavides taronges abandonades, hem conegut testimonis dolorosíssims i seguim on érem, amb milers de famílies a les fronteres d'Europa, en camps impropis i immunds a Sèrbia, Bulgària, Grècia.

Avui comença una setmana on el fred polar serà notícia. No només perquè és la setmana dels barbuts –que és normalment quan més fred fa- sinó perquè aquesta onada, segons diuen els meteoròlegs, serà de les més fredes dels últims 35 anys.

És fàcil imaginar, doncs, que quedarem colgats d'imatges de neu en llocs insòlits, amb aquella conjugació de calamitat i aire bucòlic que generen les grans nevades. Però també neva i farà més fred que mai als camps de refugiats i ho sabem; no és ni notícia. Perquè també ens hi hem acostumat, a aquestes imatges. Com la de la setmana passada d'alguns centenars de persones fent cua a la intempèrie a Belgrad a l'espera de racions d'aliments i roba d'abric. Una imatge del 2017, que recordava la II Guerra Mundial. Una imatge del segle XXI que evoca pensar amb indignació i frustració com van ser tractats els nostres avis i besavis a les platges d'Argelers.

Per què no els ajuden? Per què no els deixen passar? I què passaria si ens passés a nosaltres?
Les preguntes dels fills sempre et porten a l'origen de les coses. I t'adones que no hi ha resposta.

Però l'omissió ens fa còmplices.

Hi ha campanyes com la de Casa Nostra, Casa Vostra i el proper 18 de febrer un concert omplirà el Palau Sant Jordi en favor de les persones refugiades. Hi ha organitzacions com Proactiva Open Arms que salva vides. Però anem tard i és poc. Cada dia es mor gent intentant creuar el mar o malvivint en tendes de campanya en els llocs on estan confinades. És tard i no n'hi ha prou. Perquè ens hem insensibilitzat al dolor aliè que coarta l'empatia i la solidaritat.

Però potser hi haurà un dia que aquestes veus primes que avui pregunten "per què no els ajuden" retreuen "per què no hi vau fer res? Per què no vau sortir als carrers a demanar una reacció institucional que solucionés un problema tan greu? Què va fer que us semblés normal? De què teníeu tanta por?".

I llavors també anirem tard. Tard per als que avui es moren de fred. Tard per a les criatures que han de ser els ciutadans de demà, que hauran de treballar per construir un món millor, més just, més digne. El que els deixarem. Però, sobretot, amb l'exemple que hàgim donat.