Davant d’aquestes eleccions, molt lluny ja dels anys de l’efervescència de l’anomenat procés, els partits independentistes tenen dos grans reptes. El primer és mobilitzar un electorat cansat, decebut i fastiguejat de promeses estèrils i compromisos incomplerts. Cal plantejar reptes assumibles per avançar cap a la sobirania completa sense perdre ni la gestió del dia a dia, ni l’horitzó nacional. És a dir: és més necessari que mai desmuntar la idea enverinada —i que algú encara vol fer-nos creure— que la independència del país s’aconseguirà d’avui per a demà. En conseqüència, cal deixar clar que el mentrestant és imprescindible, perquè, al cap i a la fi, la independència només arribarà després d’anys de feina de formigueta i nedant cap a la mateixa direcció.
Una de les feines pendents dels partits independentistes és, per si algú encara en dubta, garantir el futur del català. Les xifres clamen al cel. La llengua se’ns mor davant dels nostres nassos i no sembla que hi hagi ningú disposat a revertir aquesta situació. Tenim un model d’immersió lingüística pensat fa més de 40 anys que ja no funciona. I el que és més greu, si no funciona, en bona part, és perquè qui l’ha d’aplicar no sempre ho fa. Les dades, de nou, ens desvelen què s’amaga rere l’autobombo dels professionals de la política: menys de la meitat del professorat de 4t d'ESO s'adreça en català al grup. És demencial.
Això és gros, molt gros. Però el que em sembla més greu encara, i això depèn únicament de la voluntat política, és que a aquests professors que se salten la normativa del Departament d’Educació se’ls permeti fer això amb total impunitat. Una pregunta a l’aire: quantes inspeccions i quantes sancions ha fet el Departament d’Educació per saltar-se el model d’immersió lingüística a les escoles de Catalunya? M’agradaria de tot cor saber-ho, si us plau. La dada, no l’he sabut trobar.
Però no tot és negatiu, certament. Prova d’això, és que amb voluntat política, les dinàmiques es poden revertir. Un bon exemple és la reformulació de la ràdio i la televisió públiques de Catalunya amb el model 3Cat, i l’aposta clara per la digitalització i la penetració a les xarxes per captar públic jove. El canvi de model, tan necessari i reclamat des de feia anys, comença a donar fruits i, malgrat que és molt millorable en diversos sentits, això cal reivindicar-ho. Però no n’hi ha prou. Si això no s’ha fet fins ara i si, per exemple, no s’ha abordat el problema del català a l’escola, no només ha estat per qüestions pressupostàries —que sempre són una bona excusa per a tot— sinó perquè als dos partits que fa lustres que governen la Generalitat, Junts i ERC, no els hi ha donat la gana de fer-ho.
Durant les darreres dues dècades, Esquerra ha format part del Govern de la Generalitat durant uns 15 anys, els últims 3 ostentant-ne la presidència. Junts (com a hereva de CiU), ha tocat poder pràcticament durant 34 anys dels darrers 42 des de la victòria de Jordi Pujol. No hi ha excusa possible. Senzillament, ni Junts ni ERC han fet la feina com calia. Perquè amb el català podem fugir d’estudi in aeternum fins que no es vulgui entendre que l’única manera de garantir el futur de la llengua és fer-la imprescindible per viure i treballar a Catalunya. Tan senzill i tan complex com això.
Tot plegat no és cap secret, però no em vull estar de recordar-ho ara, perquè tot just els partits estan armant-se d’arguments per una llarga campanya electoral. I els partits independentistes tenen l’obligació moral i política de no oblidar novament la defensa de la llengua, si no és que volen que els independentistes ens oblidem d’ells. En primer lloc, perquè no hi ha cap horitzó nacional possible sense una llengua viva i amb el futur garantit. I, en segon lloc, perquè oblidar-se de nou del català regalaria la legítima reivindicació de la nostra identitat a l’ou de la serp d’Aliança Catalana. Un partit que, amb pocs mesos ostentant-ne l’alcaldia, ja ha demostrat com actua realment: manipulant les dades, mentint descaradament i sobretot, implacable amb el dèbil i obedient amb el poderós. Fem memòria: a la flamant alcaldessa de Ripoll li va faltar temps per treure pit de la detenció d’un sense sostre que dormia en un parc de la ciutat i de lliurar-lo a la policia espanyola. Però també li van faltar cames per retirar una estelada d’amagatotis i amb nocturnitat, lluny de les càmeres que tant li agraden, sota l’ordre de la Junta Electoral i a petició d’un grupuscle espanyolista.
L’extrema dreta, sigui aquí, a França o a Suècia, actua sempre igual. Fa de la identitat pròpia el privilegi inamovible d’uns pocs i una arma llancívola per confrontar, menystenir i destruir les identitats que consideren impures. És per això que sabent-ho, i amb el malaurat exemple de tants països que ens precedeixen i ens rodegen, seria un suïcidi regalar la defensa de la llengua a qui la condemnaria a ser una arma propagandística sense cap mena de futur. Per aquest motiu i amb la vista posada a unes eleccions on per primer cop hi ha possibilitats reals de la penetració d’un partit d’extrema dreta d’obediència nacional catalana al Parlament, Junts, ERC i CUP tenen el mandat nítidament antifeixista de reivindicar la llengua catalana i explicar què pensen fer per revitalitzar-la. I no parlo de promeses estèrils, parlo de fets, de programes pensats i de plans de treball sobre com es tornarà a dotar de vitalitat el català i l’occità de l’Aran.
De fet, qui més podria treure suc d’aquest pal de paller que és la defensa de la llengua, no és ni Junts ni Esquerra, que ens haurien d’explicar molt a poc a poc perquè no han fet els deures, ni han fet complir les seves pròpies lleis després de tants anys al Govern. Unes lleis que haurien de blindar el català a l’escola amb una immersió real, garantint l’atenció en català als centres sanitaris o a qualsevol establiment comercial. Qui hauria d’abanderar el compromís pel català en aquests imminents comicis és l’Esquerra Independentista que, lliures del desgast de govern, podria acumular arguments de vot per un espai amb un potencial de creixement enorme. Seria inexplicable i fins i tot una traïció a la seva tradició política, que la CUP no fes de la defensa del català un dels pals de paller de la pròxima campanya electoral. Perquè, al cap i a la fi, no hi ha acte més gran d’antifeixisme que defensar la llengua davant d’aquells que la voldrien veure morta i dels que la voldrien reduir a una bala carregada d’odi.
Una de les feines pendents dels partits independentistes és, per si algú encara en dubta, garantir el futur del català. Les xifres clamen al cel. La llengua se’ns mor davant dels nostres nassos i no sembla que hi hagi ningú disposat a revertir aquesta situació. Tenim un model d’immersió lingüística pensat fa més de 40 anys que ja no funciona. I el que és més greu, si no funciona, en bona part, és perquè qui l’ha d’aplicar no sempre ho fa. Les dades, de nou, ens desvelen què s’amaga rere l’autobombo dels professionals de la política: menys de la meitat del professorat de 4t d'ESO s'adreça en català al grup. És demencial.
Això és gros, molt gros. Però el que em sembla més greu encara, i això depèn únicament de la voluntat política, és que a aquests professors que se salten la normativa del Departament d’Educació se’ls permeti fer això amb total impunitat. Una pregunta a l’aire: quantes inspeccions i quantes sancions ha fet el Departament d’Educació per saltar-se el model d’immersió lingüística a les escoles de Catalunya? M’agradaria de tot cor saber-ho, si us plau. La dada, no l’he sabut trobar.
Però no tot és negatiu, certament. Prova d’això, és que amb voluntat política, les dinàmiques es poden revertir. Un bon exemple és la reformulació de la ràdio i la televisió públiques de Catalunya amb el model 3Cat, i l’aposta clara per la digitalització i la penetració a les xarxes per captar públic jove. El canvi de model, tan necessari i reclamat des de feia anys, comença a donar fruits i, malgrat que és molt millorable en diversos sentits, això cal reivindicar-ho. Però no n’hi ha prou. Si això no s’ha fet fins ara i si, per exemple, no s’ha abordat el problema del català a l’escola, no només ha estat per qüestions pressupostàries —que sempre són una bona excusa per a tot— sinó perquè als dos partits que fa lustres que governen la Generalitat, Junts i ERC, no els hi ha donat la gana de fer-ho.
Durant les darreres dues dècades, Esquerra ha format part del Govern de la Generalitat durant uns 15 anys, els últims 3 ostentant-ne la presidència. Junts (com a hereva de CiU), ha tocat poder pràcticament durant 34 anys dels darrers 42 des de la victòria de Jordi Pujol. No hi ha excusa possible. Senzillament, ni Junts ni ERC han fet la feina com calia. Perquè amb el català podem fugir d’estudi in aeternum fins que no es vulgui entendre que l’única manera de garantir el futur de la llengua és fer-la imprescindible per viure i treballar a Catalunya. Tan senzill i tan complex com això.
Tot plegat no és cap secret, però no em vull estar de recordar-ho ara, perquè tot just els partits estan armant-se d’arguments per una llarga campanya electoral. I els partits independentistes tenen l’obligació moral i política de no oblidar novament la defensa de la llengua, si no és que volen que els independentistes ens oblidem d’ells. En primer lloc, perquè no hi ha cap horitzó nacional possible sense una llengua viva i amb el futur garantit. I, en segon lloc, perquè oblidar-se de nou del català regalaria la legítima reivindicació de la nostra identitat a l’ou de la serp d’Aliança Catalana. Un partit que, amb pocs mesos ostentant-ne l’alcaldia, ja ha demostrat com actua realment: manipulant les dades, mentint descaradament i sobretot, implacable amb el dèbil i obedient amb el poderós. Fem memòria: a la flamant alcaldessa de Ripoll li va faltar temps per treure pit de la detenció d’un sense sostre que dormia en un parc de la ciutat i de lliurar-lo a la policia espanyola. Però també li van faltar cames per retirar una estelada d’amagatotis i amb nocturnitat, lluny de les càmeres que tant li agraden, sota l’ordre de la Junta Electoral i a petició d’un grupuscle espanyolista.
L’extrema dreta, sigui aquí, a França o a Suècia, actua sempre igual. Fa de la identitat pròpia el privilegi inamovible d’uns pocs i una arma llancívola per confrontar, menystenir i destruir les identitats que consideren impures. És per això que sabent-ho, i amb el malaurat exemple de tants països que ens precedeixen i ens rodegen, seria un suïcidi regalar la defensa de la llengua a qui la condemnaria a ser una arma propagandística sense cap mena de futur. Per aquest motiu i amb la vista posada a unes eleccions on per primer cop hi ha possibilitats reals de la penetració d’un partit d’extrema dreta d’obediència nacional catalana al Parlament, Junts, ERC i CUP tenen el mandat nítidament antifeixista de reivindicar la llengua catalana i explicar què pensen fer per revitalitzar-la. I no parlo de promeses estèrils, parlo de fets, de programes pensats i de plans de treball sobre com es tornarà a dotar de vitalitat el català i l’occità de l’Aran.
De fet, qui més podria treure suc d’aquest pal de paller que és la defensa de la llengua, no és ni Junts ni Esquerra, que ens haurien d’explicar molt a poc a poc perquè no han fet els deures, ni han fet complir les seves pròpies lleis després de tants anys al Govern. Unes lleis que haurien de blindar el català a l’escola amb una immersió real, garantint l’atenció en català als centres sanitaris o a qualsevol establiment comercial. Qui hauria d’abanderar el compromís pel català en aquests imminents comicis és l’Esquerra Independentista que, lliures del desgast de govern, podria acumular arguments de vot per un espai amb un potencial de creixement enorme. Seria inexplicable i fins i tot una traïció a la seva tradició política, que la CUP no fes de la defensa del català un dels pals de paller de la pròxima campanya electoral. Perquè, al cap i a la fi, no hi ha acte més gran d’antifeixisme que defensar la llengua davant d’aquells que la voldrien veure morta i dels que la voldrien reduir a una bala carregada d’odi.