Quan un general romà entrava a la ciutat eterna per celebrar el triomf després d’una gran victòria només anava acompanyat per una persona al seu carro. Es tractava d’algú que li aguantava la corona de llorer i el posava a lloc en aquell moment d’eufòria: “memento mori (recorda que ets mortal)” li anava dient constantment. Era la seva feina i missió. Jo també en tinc un d’aquests. No és cap de vosaltres. Un petit follet que em recorda que tal com ha vingut tot això pot marxar o, fins i tot, que segur que marxarà. He jugat massa vegades amb l’atzar per a saber que ni les cartes ni els daus estimen a ningú. És una simbiosi momentània.

Ara bé, què vol dir marxar o acabar? Quan s’acaba el conte i tothom és feliç menjant anís, que ja són ganes, què passa? Felicitat eterna o discussions per aquella rentadora que no s’ha recollit o per aquells parents que tornen a venir de ‘visita’? Ai la vida, quina ruleta. I tan cert com que l’amor s’acaba és que el temps no torna. Acceleres o frenes? De moment segueixes sense apretar el pedal, deixant-te endur per la inèrcia. Et deixes endur, fill de l’aire, “només el vent, la mà que tot ho pren” com encerta Eva Baltasar.

El cost que té l’esperança, que fa moltes demandes, és que no és neutral. És l’emoció guerrera que vol vèncer el cinisme. Res de cosa innocent, el somriure com a arma i la convicció com a bomba atòmica. De vegades no cal massa, potser és només mostrar al teu fill una cançó que estimes, o tan sols mostrar una petita debilitat a un amic, o ves a saber si fins i tot pot ser dir la veritat a aquella persona que saps que pots estimar encara més. L’esperança no té límits, potser per això és tan perillosa, perquè no només no es deixa cavalcar, sinó que et porta a tu on vol. 

Vaig anar a una conferència, en una d’aquelles jornades maratonianes que acull Barcelona a la que comença a despertar la primavera, i tot era tan previsible com poc emocionant. Sempre som els mateixos, sempre anem vestits igual, sempre diem les coses previstes. I com va, i què tal, i què saps d’aquella i de l’altre. Després de dinar, just quan la tarda no té nom encara i la mandra és l’emperadriu dels nostres desitjos, provo d’aconseguir l’enèsim cafetonet de màquina. Cosa seriosa. Addicció letal a la infusió fosca: el prenc sol i curt, com les meves esperances amb l’esdevenidor. Soc tant cabut com maldestre, i soc molt cabut, i em cau una mica de cafè a terra i als peus. “Agh, ostres”, exhalo mentre m’acoto i provo de desfer el desastre amb un tovallonet de paper tan insuficient com els meus reflexos. I xoquem. Et tinc vista. Sempre som els mateixos, clar. Però d’on? “Té, crec que no t’has tacat el pantaló, només una mica la sabata”, em dius. I sí, tens tota la raó. Però això ho comprovaré després.

Ara estic pel que estic, just perquè no em caigui la saliva de la boca entreoberta. Qui ets? Somrius, canvies el gest, gires i marxes amb una companya teva. També porta un vestit pantaló fosc i porta la cinta de color al voltant del coll amb l’acreditació de la maleïda jornada que ens ha de salvar de nosaltres i del present. Et tornes a girar, se’ns claven els ulls, imantats. Però no puc moure’m. No me’n surto. El pla seqüència és fenomenal, fosa a blanca, l’alegria s’allunya. I jo amb els mocassins tacats –sí, porto mocassins de vegades– i sense paraules. No et veuré més. I està bé. No m’he mogut i la màgia demana dinamisme i no escriure poemes al telèfon mòbil.

Vivim intoxicats. De fantasies alguns, d’angoixes d’altres, i de mentides la majoria. L’alcohol i la droga de l’ànima. Però som capaços de les millors accions i com diu Neruda, “oblidem amb generositat a aquells que no poden estimar-nos”. Si som capaços d’això. Si sabem que per amor hem de deixar anar, què no podrem fer? Som invencibles. Fa temps que ningú t’abraça com et cal, que ningú gosa agafar-te de la mà pel carrer sense que importi res més que gaudir del mentrestant perquè sap que el futur és cosa de vosaltres dos. És llavors quan t’adones que la solitud costa, que fa mal i que és més que una opció de vida, com ser vegetarià, és una penitència que pagues perquè has arribat a viure intensament. I el preu del peatge per arribar al cel es paga en mil i una sales de l’infern. Tu no tens purgatori, tu ets dels meus, només vols la metzina de primera i la teva benzina és barreja de malenconia i d’emoció. 

I et preguntes mai per què fem els petons amb la boca? Doncs perquè és d’on venen les paraules tot i que neixen en un altre indret. I a més pots dir que a l’inrevés també. Que diem les paraules allà on fem petons, el temple del bes. Des de la punta dels peus fins al fons de l’ànima hauria de ser teu, però no vull, no vols, no caldrà. No passarà. T’odio quan tens raó, però em passa en una estona, perquè em fas recordar que soc un salvatge, que no ets cap mirall, que soc un llibre obert i per escriure: el futur és meu. Volíeu memento mori? Ara veureu.

Ets tan important que, per primer cop, he pensat a rendir-me. No pas deixar-ho córrer, no pas oblidar-te a poc a poc entre altres coses, rutines absurdes i oblits forçats. Sinó en renunciar activament. En mirar-te i dir-me: prou. No perquè no et vulgui. No perquè em quedaria, una i mil vegades més. Sinó perquè la força que m’empeny cap a tu és tan gran que ha començat a doblegar-me. I rendir-me, ara, és reconèixer que ja no puc lluitar contra el que no té sortida, ni lloc, ni resposta. "La rendició és el coratge de deixar anar allò que ja no podem controlar”, diu el mestre tibetà. I això em ve al cap quan passejo amb qui estimo entre els granits roses guipuscoans de Chillida, que ens pentina recordant que el que és profund és l’aire.

Aquesta perspectiva diferent, entendre que el buit són els altres, i que és des de fora que podem saber què tenim dins. Un interior que només és una petita mostra de l’univers. Som poca cosa. Joan Margarit deia que estimar és un lloc. I jo tinc un petit catàleg d’indrets on sé que et puc trobar encara que no hi hàgim estat mai, ni junts ni cadascú a la seva. I el bolero em recita que quan parles de les dones, només parles d’una. Potser sí, tindré sempre el teu sabor i he resat perquè se t’enduguin del meu costat. Et dono el millor que tinc, soc tan pobre que només et puc donar això. Rellegint Marguerite Duras em trobo de morros allò que “molt aviat a la meva vida va ser massa tard”. En què quedem, li pregunto al destí.

I vols que desaparegui. No perquè ja no em vulguis, sinó perquè encara no ha pogut créixer en tu el coratge per dir-te, en veu baixa, que en vols més i que no saps ni vols parar. Aquesta valentia per dir-te la veritat només és això. No és una covardia sobre la teva realitat, que es manté i avança. Però quan t’admets el que és teu, el que viu dintre teu, el que et ve és perspectiva: i veus els camins que tens davant teu, no saps on van, però veus si hi ha bosc o secà, rierol o muntanya. Com diu la cançó, són camins que has de fer teus. I sempre és més senzill matar al missatger que no pas tapar el paisatge nou que t’ha dibuixat l’ànima com la bòbila de la Capella Sixtina. El missatger no cau en la trampa. I allà roman, impertèrrit, sota la pluja de la teva desídia i entomant els ganivets dels teus esbufecs. Cap coça el mou. No es pot guanyar a tossut a algú que ja està decidit. 

Doncs a banda de dir-te això, amarat d’informació papal dels darrers dies, que ets com llum divina entre la grisor mediocre, crec que estic a punt de caure del cavall i deixar de creure en tot, al contrari que sant Pau. Res té lògica ni sentit. I els mocassins de pell segueixen tacats. No et trobaré mai més, i no he fet res per seguir-te, per coincidir, per buscar ni per trobar. Com diria el meu doctor preferit, "una cosa no treu l’altra" i ets el millor dels nostres dies i l’esperança cada nit. No em treu l’aire dir que vull respirar-te, que vull que em segueixis despertant per lluny que estiguis. Prefereixo dir a no dir. He tingut massa Termòpiles a la vida per a no saber que arribar tard no és fracassar. Fracassar és arribar a temps a una vida que no volies. És una frase de coach de xarxes socials, però és tan exacte com que no pots fallar si no intentes res. Tant de bo tot això que escric fos veritat per tenir un món on l’amor i el desamor lluitessin en peu d’igualtat i no com ara. Però vaja, com diu el filòsof, em consolo amb què el que no és agonia és una trampa.