El “pacte fiscal federal” que propugna el PSC, amb l’aquiescència del PP i de C’s, és el que està vigent. El va negociar Antoni Castells. Està dins la LOFCA, imposa una solidaritat sagnant, diu que Catalunya queda per damunt de la mitjana pel que fa als diners, s’ha de revisar cada tant (com ara mateix) i permet que mitja Espanya visqui de l’esforç fiscal dels catalans. Aquest bloc espanyolista, que està encantat d’haver-se trobat als passadissos del Parlament, vol que les coses quedin una miqueta millor. Això que des de l’Estat diuen: “repartir la misèria”. Al senyor Duran Lleida li sembla bé. Ell col·labora de bon grat amb el bloc espanyolista, al qual pertany per convicció i disposició.

La política tendeix a la simplificació, per més que els secretaris generals vulguin embolicar la troca. De moment, el govern de la Generalitat (descomptant-hi alguna veu d’Unió), ERC, ICV, SI i Laporta estan per l’agència tributària única i nostra, la “clau de la caixa”, que és l’únic que pot tallar els incompliments de l’Estat. Ni fons de competitivitat ni disposició addicional ni inversions: l’Estat (PSOE o PP) és això, i l’agència catalana fa que els diners no vagin a Madrid, sinó que es gestionin aquí. Si calen inversions, que calen, ens les pagarem. L’Estat va deixar d’invertir el 50% l’any 2011. Mentrestant, Pere Navarro fa seves les paraules de la delegada del govern: “una Catalunya independent seria més pobra”. Encara més? O són els càlculs de la Carme Chacón?

El gran risc que tenim davant és el mite de la unitat. Anem-hi tots junts: cap al model del PSC-PP? Quan la sentència del Tribunal Constitucional, el Parlament va fer mans i mànigues per mantenir la unitat, tantes que la resolució que va sortir de la cambra era, ni més ni menys, llegir el preàmbul del text perquè a les Corts se sentís a dir que Catalunya es pensa que és una nació. Doncs tampoc: arribats a lloc, el PSC es va plegar al PSOE i va impedir la lectura. Cal més evidència de quin és el joc que s’està jugant?