L'agenda musical barcelonina per a aquest 2025 ja va a tota màquina i ens reserva una desfilada de figures del ram pop-rock internacional prou contundent i diversa. Vejam: tenim Billie Eilish, Guns N' Roses, Kendrick Lamar, Charli XCX, Sabrina Carpenter, Robert Plant, Santana, Beth Gibbons, Blackpink, Gracie Abrams, Imagine Dragons, Post Malone, Robbie Williams, Sex Pistols (o gairebé), Jamiroquai, Slipknot, Mumford & Sons, Wilco... Etcètera, etcètera. Però sempre hi ha gires que se’ns escapen. En general, des de fa dècades, ens hem anat col·locant en els fulls de ruta europeus, però no hi som sempre.

Com, per exemple, a la gira de Stevie Wonder d’aquest estiu, que se circumscriu als escenaris britànics. Com que és un dels grans que no he tingut el gust de veure mai en directe, perquè em vaig perdre el seu únic concert a Barcelona (a la Monumental, el 1984), i a casa, quan l’artista desitjat no ve, nosaltres mirem d’anar-hi, hem comprat entrades per personar-nos a un dels shows, el de Birmingham, el 7 de juliol. El turisme musical, ara tan en voga, el vam inventar nosaltres. Veig que encara hi queden seients lliures, tot i que els simpàtics preus dinàmics s’estan començant a enfilar.

Stevie Wonder és una d'aquelles figures el valor de les quals sembla allunyar-se en el temps: fa dues dècades que no publica un disc i encara se l’evoca de tant en tant arran dels seus episodis més banals, dels anys vuitanta, com ara Ebony and ivory (el duet amb Paul McCartney), I just called to say I love you i el pintoresc anunci de Si bebes, no conduzcas. Bagatel·les al costat de les seves fites prèvies en el camp d’allò que sempre s’ha conegut com a música negra, entre el soul i el rhythm'n'blues, crucials i imprescindibles per entendre l’actualitat, ara que el caràcter afroamericà és central en el cànon pop mundial. Preadolescent prodigiós a la Motown dels anys seixanta, autor d’àlbums fonamentals als setanta (amb Talking book, Innervisions i Songs in the key of life al capdavant), experimentador del so i pioner en la incorporació dels sintetitzadors, la seva llista de cançons memorables no te l’acabes. Material d’ampli registre, sigui en clau romàntica o política, de You are the sunshine of my life a la molt punyent Living for the city. I Higher ground, i Superstition, i Sir Duke, i tantes d’altres.

Plantejar-te anar a veure un artista que es troba, presumiblement, en el crepuscle de la seva trajectòria als escenaris (Stevie Wonder està a punt de fer-ne setanta-cinc), pot generar dilemes, però soc dels que pensen que és millor veure tard un artista que aprecies que no pas no haver-lo vist mai. Urgeix aprofitar l’oportunitat, valorar el moment, perquè és allò que tenim, i perquè no sembla una opció practicable ficar-nos en una càpsula del temps per veure Stevie Wonder al Madison Square Garden el 1974. A més, la veterania, l’edat provecta, tot i que pugui comportar un descens de certes prestacions vocals o escèniques, aporta altres coses: hi ha una bellesa i una emoció en l’exercici que resumeix l’ofici de tota una vida. En els darrers temps, n’he pogut gaudir tot veient artistes com Bob Dylan, Paul Simon o Joni Mitchell. Que així sigui amb el senyor Wonder. I si en els pròxims anys algun promotor el porta, per fi, de tornada a Barcelona, és clar que repetirem.