Ningú dubta que un president que ha promès deixar a Catalunya a les portes de la independència hagi d’explicar una vegada i una altra l’estratègia per aconseguir-ho i hagi de mostrar el suport majoritari de la població. Una estratègia que, com la de qualsevol gran projecte, ha d’anar adequant-se a les circumstàncies perquè no hi ha cap manual infal·lible ni cap decisió inqüestionable.

Allunyada de l’anècdota dels passadissos parlamentaris i de les expressions que fan fortuna en l’hemicicle, m’expresso perplexa pel fet que la votació de la qüestió de confiança que va néixer de la impossibilitat d’aprovar el pressupost d’aquest any no s’hagi vinculat a l’aprovació d’aquest important instrument financer de gestió pública.

Si van ser uns pressupostos que incorporaven les úniques decisions aplaudides d’una institució europea, el seu Banc Central, de reduir la despesa financera per alleugerir la càrrega dels que han de dinamitzar l’economia i dels que l’economia els ha paralitzat; hauria de ser conseqüència directa d’haver superat la qüestió de confiança, l’aprovació immediata del pressupost d’aquest any. La moció de confiança s’havia de discutir i votar immediatament, és a dir, el mes de juny.

Catalunya viu un temps excepcional, però l’excepcionalitat no eximeix de les obligacions fonamentals en matèria de dret públic. La majoria de governants que han perdut la votació dels seus pressupostos i s’han sotmès a una moció de confiança han obtingut, amb mecanismes legislatius diferents, una aprovació dels seus comptes que són, recordem-ho, els dels serveis públics. Els alcaldes Elorza i Trias a través de la reforma de la Llei orgànica de règim electoral de 1999 i Lamberto Dini a la Itàlia del tombant de segle amb un parlament fragmentat en són alguns exemples.

Tindrem temps de parlar com aconseguir una fórmula perquè tot el cos electoral se senti cridat a un referèndum de pregunta binària sobre la independència de Catalunya, però hi ha un funcionament ordinari dels serveis, responsabilitat del govern de la Generalitat que no s’ha de permetre que pateixin més del necessari, més del que ja pateixen per els condicionants d’insuficiència financera.

Les recessions econòmiques sumades als dèficits de la balança fiscal provoquen un efecte de decadència en els anys posteriors: les dificultats de mantenir serveis en els que havíem estar capdavanters; justícia juvenil, sanitat, aules d’acollida..., no serà una bona carta de presentació dels qui van rebre el suport majoritari en les darreres eleccions. Als treballadors públics i als usuaris dels serveis en totes les seves modalitats se’ls pot demanar un esforç, però totes les organitzacions tenen un punt de claudicació al qual no podem acostar-nos.

Les grans transformacions són les que aconsegueixen canviar les petites coses, però les petites coses són les que fan que  la ciutadania senti, en els seus mals dies més que mai, l’escalf d’una administració que diu representar-la.

La grandesa dels propòsits i de les proclamacions no pot apagar la lluentor del principal estendard de Catalunya: ser capdavanters en l’organització i prestació de serveis públics, ser capdavanters en models de gestió directes  i indirectes de les xarxes de protecció social.

La renúncia al pressupost de 2016 i les referències permanents al pressupost de 2017, suposa haver acceptat que en una legislatura especialment curta, més de la meitat de la seva durada, els hospitals, les escoles, els transports públics, la seguretat haurà estat esperant. Els diputats de les CUP tenen raó quan diuen que la “ruptura” no depèn d’uns pressupostos; el que sí que en depèn és l’organització social que durant anys ens hem dotat, un coixí cada vegada més prim, imperfecte, millorable, però imprescindible.