Lee aquí la versió en castellano del artículo de Jonathan Martínez

El 1939, a les portes de la Segona Guerra Mundial, l'Exèrcit Roig va irrompre a Finlàndia i va bombardejar Hèlsinki. Diuen que el ministre d'Afers Exteriors de l'URSS, Viacheslav Mólotov, va parlar per ràdio als finlandesos per precisar que no eren bombes sinó menjar el que els estaven llançant. L'administració nòrdica, que ostentava el monopoli de l'alcohol, va proporcionar als seus soldats milers d'ampolles farcides de quitrà, benzina i querosè. Un drap ruixat de combustible es convertia en la metxa perfecta per a un artefacte llancívol al qual van batejar amb retranca com a còctel Molotov. Si l'invasor portava aliments, era de bona educació posar la beguda.

Les llegendes de resistència, fins i tot les anècdotes més trivials, contribueixen a alimentar el mite d'un enemic extern que amenaça la concòrdia de la comunitat. Posem per exemple un nacionalisme com l'espanyol, que ha begut de l'èpica de Numància, de Covadonga, del 2 de maig o del setge de l'Alcàcer de Toledo. No n'hi ha prou amb identificar l'enemic. Cal construir-lo i caricaturitzar-lo fins a transformar-lo en un malvat perfecte que no deixi escletxes per a la compassió o per al dubte.

El 2005, George W. Bush va pronunciar un discurs que amb el temps ha adquirit nous matisos: "Després de la caiguda del comunisme hi va haver anys de tranquil·litat, anys sabàtics... i després va arribar el dia del foc". L'11-S havia inaugurat a l'imaginari nord-americà una nova etapa on es lliurava una "guerra contra el terror" i el terror ja no tenia l'accent rus del Hollywood dels vuitanta sinó que professava la fe de l'Islam i vivia en països polsegosos, sempre disposat a immolar-se per motius impenetrables. La tornada dels talibans a Kabul el 2021 tancava un parèntesi de vint anys i ara el món occidental torna a mirar de cara a Moscou.

La intervenció russa a Ucraïna ha avivat les aspiracions atlantistes dels països nòrdics. Després d'una trobada entre les primeres ministres Sanna Marin i Magdalena Andersson, hem sabut que Suècia potser demana la seva adhesió a l'OTAN durant la cimera de juny a Madrid, mentre que Finlàndia podria formalitzar la seva sol·licitud en les pròximes setmanes. Les conseqüències, respon Rússia, seran el reforçament de la frontera terrestre i l'abandó de l'estatus no nuclear de la costa del mar Bàltic.

Hi ha una circumstància que condiciona la nostra conjuntura històrica. I és el fet que tants països de l'est d'Europa hagin reconstruït els seus imaginaris nacionals per oposició a l'enemic soviètic igual que el nacionalisme rus sempre va tenir a la seva disposició l'antagonisme antinord-americà de la guerra freda. Mentrestant ens arriben ecos de la psicosi nuclear dels seixanta, de la crisi dels míssils, del telèfon vermell i fins i tot ens ofereixen búnquers a Idealista. Per això serveixen els enemics, reals o imaginaris. Per sostenir la doctrina de la guerra perpètua. I per obligar-nos a viure sempre atrapats entre l'heroisme i la por.