La societat civil, a través de la gran plataforma independentista coprotagonitzada per l'ANC i Òmnium, vol eleccions plebiscitàries per al gener i unitat. Com que l’única persona que pot convocar les eleccions és el president de la Generalitat, no hi ha dubte sobre el destinatari de la primera demanda. També es fàcil deduir que la unitat s’exigeix bàsicament a ERC, que és el principal partit de l’oposició. Malauradament, els miracles no existeixen i la propera legislatura no ho podrà resoldre tot. Anant bé, tot just bastirem els fonaments i les parets mestres del nou estat català. La superació de la crisi l’haurem de deixar per la legislatura següent. No es pot fer tot alhora ni passar l’arada davant el bou.

Les eleccions plebiscitàries podrien combinar dues fórmules: llista conjunta de partits forts i un punt programàtic comú de tots els partits favorables a la independència. La llista conjunta defensaria un programa que inclouria la declaració d’independència (declaració d’intencions), la creació d’estructures d’estat, l’obertura de negociacions o mediació, i la proclamació final de la independència, mentre que el punt en comú consistiria almenys en la declaració d’independència. El suport popular a la via independentista seria indiscutible si els partits que fessin seu el punt en comú obtinguessin la majoria absoluta en les plebiscitàries.

El 9-N i l’empenta de la gent ha de servir perquè els dos principals partits catalans siguin capaços d’acordar un programa conjunt i una candidatura de país de cara a les plebiscitàries del gener. La llista conjunta permetria visualitzar el compromís dels principals partits de formar un govern de concentració. El president Mas es mereix encapçalar la llista, per moltes raons. Fins ara ha dirigit el procés amb mà ferma i gran habilitat: tenim un bon capità, que sap maniobrar enmig d’una tempesta terrible, sense doblegar-se a les pressions, i que s’ha compromès a plegar "un cop assolida la plenitud nacional".

El número dos, que òbviament correspondria a l’actual cap de l’oposició, podria acabar sent el primer president de la Catalunya independent. Tot seguit, convindria implicar al màxim d’experts de vàlua, per configurar els futurs parlament i govern de transició cap a l’estat independent, personalitats que ens haurien d’ajudar a crear les estructures del nou estat català –com el jutge Santiago Vidal, que sens dubte seria un immillorable conseller de Justícia, especialment per posar les bases del nostre sistema judicial, que volem tan allunyat com sigui possible dels vicis de la justícia espanyola-. Entre els que han participat en la redacció del Llibre blanc de la Transició Nacional, per exemple, hi ha gent molt preparada. Em refereixo no tant als membres del propi Consell Assessor, que evidentment tenen encara molta feina per endavant, sinó als seus col·laboradors.

Davant l’hostilitat ferotge de l’Estat espanyol, no podem badar. Hem de ser flexibles i aprofitar la força de l’adversari en benefici propi. El referèndum d’autodeterminació requerirà dues votacions, i tal vegada hi podem sortir guanyant, amb una acceleració del procés cap al “sí-sí”. Manllevant el símil futbolístic, hi haurà un partit d’anada (consulta 9-N) i un de tornada (plebiscitàries), i tots dos els hem de guanyar amb claredat. Guanyar el partit d’anada implica que tots els independentistes anem a la una, per tal que la participació i els “sí-sí” assoleixin uns percentatges elevats i inequívocs. Entre la primera i la segona votació hem d’aconseguir que bona part dels partidaris del “sí-no”, federalistes, indecisos i cagadubtes de tota mena, s’acabin passant al “sí-sí”. I això val també per als partits polítics. El 9-N permet tres opcions, però les eleccions plebiscitàries, per definició, són de blanc o negre. Partits com Unió, ICV, EUiA i Podem, cal que tinguin clar que, si volen treure un bon resultat electoral, no poden jugar a l’ambigüitat.

Enmig de la confusió generada aquests dies pels partits, la realitat és molt tossuda: en menys de quaranta-vuit hores s’ha superat amb escreix el mínim de 20.000 persones voluntàries per al 9-N i, gràcies al suport massiu dels ajuntaments, es podrà votar en 941 dels 947 municipis catalans. El nostre és un procés de baix a dalt i no té aturador.