En la meva darrera columna afirmava que la convocatòria exprés de les eleccions legislatives espanyoles era com una segona volta plebiscitària amb el marc mental fixat de forma nítida. Un marc mental que les dretes espanyoles van començar a dibuixar cridant a “acabar con el sanchisme” i que Sánchez va completar en clau plebiscitària: “Sanchisme o barbàrie”. Un marc mental de perfil fort, que els successius pactes locals i autonòmics han acabat de reforçar. En particular, per la facilitat i fluïdesa amb la qual s’han produït els acords programàtics i de govern entre Vox i PP, sempre que ha calgut.
 
Lògicament, aquest marc mental tan fort té una lectura pròpia a Catalunya. Una lectura diferenciada que, pas a pas, fet a fet, també ha pres una forma molt definida. Les tres fites amb més densitat política per a definir el marc mental català han tingut com a epicentre València, Ripoll i Barcelona.
 
La naturalesa programàtica de l’acord de govern entre Vox i PP a València ens recorda que Vox és una spin-off del PP. Una empresa derivada amb gran capacitat d’arrossegament de l’empresa matriu. De fet, com demostra el cas d’Ayuso, l’empresa matriu només minimitza el protagonisme de l’empresa derivada quan assumeix el gruix de les seves polítiques. Per això, la línia simbòlica que separa de veritat feixisme i antifeixisme no és la que passa entre PP i Vox, és la que separa aquestes dues formacions de les d’origen i tradició democràtica.
 
La segona fita és Ripoll. La victòria de la formació d’extrema dreta independentista liderada per Sílvia Orriols sotmetia a una prova de credibilitat les formacions de tradició democràtica. Calia vertebrar un acord progressista que impedís l’accés al govern municipal de l’extrema dreta xenòfoba. Esquerra, CUP, PSC i Junts ho podien fer. De fet, tenien el deure democràtic de fer-ho. Hi havia un imperatiu ètic inexcusable.
 
Però els dubtes i les contradiccions de Junts ho han impedit. Un primer tuit de Laura Borràs posant en dubte la conveniència de barrar el pas a l’alcaldia “a la llista més votada” ja va fer pensar que la història podia acabar malament. Finalment, la reacció de l’equip de Turull no ha pogut impedir la conducta erràtica de la secció local de Junts que ha obert la porta a un govern municipal xenòfob, extremista. Lepenisme dur directe a la vena. La lliçó no és nova: davant el feixisme no hi cap marge per l’ambigüitat o l’equidistància. La disjuntiva sempre és clara, absolutament diàfana: oposició frontal o tolerància, blanquejament i complicitat implícita. En termes morals, repugnància o conllevància.
 
La tercera fita d’aquest penós camí és Barcelona. La història és prou coneguda. Una operació d’Estat en tres actes que convé recapitular. Tot està documentat. Primer acte, 2015. Fase ascendent del procés sobiranista i acció orquestrada entre les clavegueres de l’Estat i la premsa afí -quasi tota la de Madrid- per difamar l’alcalde Trias amb mentides maldestrament construïdes. Trias va perdre les eleccions i el Deep State se’n va sortir pagant la penyora del “mal menor” d’Ada Colau.
 
Segon acte, 2019. Guanya Esquerra amb Maragall com a cap de llista. Resposta: nova operació d’Estat. Aquesta vegada per impedir un alcalde independentista i d’esquerres. La incursió de l’inefable Valls per la política catalana no va tenir més rèdit que aquest. S’ho va saber cobrar i va tornar a la política francesa. Tampoc es allà l’esperessin amb els braços oberts... En aquest segon acte es va pagar la penyora de la reedició del mandat de Colau. Això sí, aquesta vegada sotmesa al marcatge estricte de Collboni, mediador del pacte.
 
Amb el tercer acte hem assistit a la darrera actualització del 155. Aquesta vegada ja no ha calgut pagar la penyora de tolerar un nou mandat d’Ada Colau. Un pacte cuinat a Madrid entre PP i PSOE li ha posat l’alcaldia en safata de plata a Collboni. Feijóo i Cirera són els que millor han explicat el contingut i el sentit polític del pacte. Tots dos entenen perfectament la lògica de les clavegueres de l’Estat. També són els que més poden haver guanyat amb aquest moviment de partida d’escacs.
 
Pel republicanisme català la lliçó torna a ser clara, òbvia: no n'hi ha prou amb voler aturar el feixisme. Cal aturar el feixisme defensant la sobirania catalana i cal defensar la sobirania catalana aturant el feixisme. Derrotar el feixisme i guanyar al 155. I no tothom és creïble fent totes dues coses alhora. Quan s’entra en la lògica del 155 el PSOE ha teixit i teixeix complicitats amb el PP. Parcials, però efectives. Molt efectives, de fet. I aquesta vegada Díaz i Colau no han sabut, o no han volgut, mantenir-se al marge. Fet greu donat que eren cooperadores necessàries.
 
La conclusió del camí mostrat per les fites de València, Ripoll i Barcelona és doble. En primer lloc, fita a fita, han anat caient totes les màscares. Si la política sempre té un component de representació, avui la representació és menys confusa. Ja tenim prou informació per a entendre el paper que interpreten els diferents actors i què en podem esperar d’ells. I, en segon lloc, que el 23J estan en joc els drets i les llibertats socials i nacionals. I que, pel que fa a la política catalana podem ser davant l’evidència del tancament d’un cicle polític. La significació i l’orientació del nou cicle dependrà sobretot dels resultats que n’obtingui l’independentisme.
 
Tot això es produeix en un context que Pablo Iglesias ha caracteritzat recentment afirmant que “vivim el resultat d’una contraofensiva reaccionària sense precedents (...) que és el resultat de dos desafiaments no previstos però molt reals: Podem i l’independentisme”. L’acció concertada de les clavegueres de l’Estat, i el sistema jurídic i mediàtic quasi han aconseguit desactivar Podemos. L’operació Sumar i el vergonyós assetjament polític i mediàtic a Irene Montero poden ser el cop de gràcia... L’experiència demostra, però, que a l’independentisme només el poden desactivar els seus propis errors. Particularment, els errors no forçats.
 
El combustible de l’independentisme és la contradicció frontal entre el projecte nacionalista espanyol hegemònic i les necessitats econòmiques, polítiques i culturals de la societat catalana. Literalment, aigua i oli. I la clau de l’èxit del republicanisme català rau en la seva capacitat de connectar amb l’espai central de la política catalana. Aquell que representa la confluència de sobiranisme i progressisme. La societat catalana és més d’esquerres que de dretes i més sobiranista que sucursalista o unionista. Que el republicanisme català es consolidi com el Main street de la política catalana dependrà de la capacitat que tingui per fer àmpliament atractiva aquesta confluència entre sobiranisme i progressisme.
 
Confluència que, de cara a les eleccions del 23J, expressarà tot el seu potencial si demostra i acredita la màxima credibilitat en l’objectiu d’aturar el feixisme i defensar Catalunya. Si demostra credibilitat blindant els drets i les llibertats socials i nacionals. En definitiva, si es convicent en el combat ja inevitable contra el feixisme i el 155. Queda poc més d’un mes.