Acabaré parlant de l'escàndol que, per a segons qui, sembla que suposa l'anunciada derogació del delicte de sedició. Però permetin-me que abans faci alguna consideració sobre els arbres i el bosc en l'actual paisatge polític català. Un paisatge, per cert, molt diferent del del tombant de mil·lenni. Els canvis de les dues dretes dècades són molt més profunds que els canvis viscuts en els darrers 20 anys del segle passat. Em refereixo, bàsicament, a tres canvis. En primer lloc, als canvis demogràfics. En segon lloc, a l'afectació local dels canvis globals en la producció i circulació de bens culturals i audiovisuals. I, en tercer lloc, l'esgotament del model autonòmic i l'impacte de la crisi del 2008.

L'acció combinada d'aquests tres canvis ha tingut l'efecte d'una "tempesta perfecta". La darrera onada migratòria ens ha portat de la Catalunya dels 6 milions a la que s'apropa als 8. A diferència de la immigració de l'època franquista, ara la procedència és extraordinàriament diversa, global. El que tenen en comú, però, és que la socialització també es fa en la llengua del poder econòmic, polític i cultural fort: el poder que s'expressa en espanyol. Un poder reforçat per l'evolució dels mercats mundials desregulats i els mercats audiovisuals globals que, a casa nostra, funcionen de manera gairebé exclusiva en espanyol o en anglès subtitulat en espanyol. I tot això agreujat per una crisi econòmica que ha incrementat la precarietat social, afavorint les desigualtats socials.

Ara fa deu anys, ja era evident que aquesta situació només es podria revertir amb un fort impuls de polítiques fortament inclusives i progressistes. Un component bàsic d'aquest contingut inclusiu i progressista era l'impuls de les polítiques en l'àmbit de l'educció, la llengua i la cultura (audiovisual inclòs). Però també era evident que la suma de la sortida neoliberal de la crisi econòmica i l'afebliment polític de l'autogovern català tancaven les perspectives de progrés i continuïtat nacional. La contundent resposta del catalanisme va ser decantar-se de forma majoritària per l'opció independentista per tal d'assolir el poder i les competències precises per a fer front al bloqueig.

Cinc anys més tard, la tardor del 2017, el sobiranisme català va acumular prou força per posar l'Estat espanyol davant una disjuntiva històricament inèdita des del 1714: reconèixer el dret a l'autodeterminació de Catalunya o optar per la via brutalment repressiva. I els poders d'estat es van sentir prou forts per optar per la segona via. Quan això passa, mai dubten. Mai. Cinc anys després és obvi per a tothom que l'independentisme català no va saber mesurar adequadament la relació de forces. Ni les internes, ni les externes. Un error del qual encara avui se'n pateixen les conseqüències. Entendre això ara no té massa mèrit. El mèrit era veure-ho mentre tot passava. I jo mateix no ho vaig saber veure fins que ja era massa tard.

El fet és que, si després de les eleccions del desembre del 2017, s'hagués fet una avaluació realista i conjunta de la situació, la continuïtat del procés d'autodeterminació hauria estat més fàcil. Però la insistència a mantenir la ficció que el procés ja es va culminar l'octubre del 2017 ho ha fet tot molt més penós. La ficció ha emboirat el camí. O encara pitjor. Ha dividit l'independentisme pel procediment d'acusar de traïdoria a qualsevol que s'atreveixi a discutir el relat "legitimista".

Però els fets són tossuts. Invariablement. I totes les evidències empíriques mostren que el procés d'autodeterminació només podrà avançar treballant, com a mínim, en quatre àmbits: lluita antirepressiva; polítiques de cohesió social; enfortiment de la llengua i la cultura i creació de les condicions per a fer possible un nou referèndum d'independència. Aquesta vegada, garantint les condicions del reconeixement internacional. Més tard o més d'hora, aquesta estratègia s'obrirà camí com a "main street" de la política catalana. Com més aviat, millor.

La política antirepressiva va obtenint resultats lentament visibles. Primer van ser els indults. Abans de final d'any, la derogació del delicte de sedició. Avanços molt importants. Ara bé, sense polítiques socialment avançades i una aposta molt forta per l'educació, la llengua i la cultura, la societat catalana no serà prou forta per arribar a l'escenari de la celebració d'un referèndum d'independència reconegut i vinculant. I això no depèn de cap negociació a Madrid. Depèn de la sensibilitat i de la determinació i voluntat política que orienti el govern de Catalunya.

Dolors Feliu, l'actual dirigent de l'ANC, es vol manifestar el 6 de desembre contra la derogació del delicte de sedició. Crec que se li podria aconsellar que, per una qüestió d'economia de recursos, faci convocatòria conjunta amb Vox, que també ha anunciat la seva manifestació pel mateix motiu. Mentrestant, i sense perdre ni un segon, els advocats del president Puigdemont avaluen les conseqüències de la derogació del delicte de sedició. Acusat només d'un delicte de desordres públics agreujats, els jutges podrien reactivar l'euroordre... però els advocats de Puigdemont consideren que, en aquest cas, caldria demanar un nou suplicatori a l'Eurocambra i començar el procediment des de zero. Ves per on!