La pretensió, necessària, de convertir les eleccions del 27 de setembre en un plebiscit xoca amb una certa realitat. La realitat interna de molts dels partits que s’hi presenten, carregats, no de punyetes, sinó de contradiccions inevitables.

Un exemple útil. N’hi ha que s’han sorprès amb el canvi radical d’actitud d’Esquerra Unida i Alternativa, que ha passat de subscriure el primer document pactat entre Esquerra i Convergència a la Taula de les Forces Polítiques i Socials per a l’Estat Propi  a declarar “mort” el procés. Per entendre-ho, només cal fer una ullada a la composició interna del partit en qüestió, soci d’Iniciativa i parent domèstic d’Izquierda Unida. Dins EUiA hi ha el Partit Obrer Revolucionari, amb trotskistes i independentistes; el Partit Comunista Català, que podríem considerar la branca catalana del PCE, amb algun sector independentista, i el PSUC viu, que practica un antiindependentisme combatiu. Segons el representant que EUiA envia a les instàncies unitàries, els resultats que se’n desprenen són uns o uns altres.

La tensió d’EUiA es pot extrapolar a Iniciativa, el seu soci. Ja no són només les contradiccions derivades del seu biliderat –mentre Joan Herrera es defineix com a federalista, Dolors Camats es considera independentista–, és que el partit es divideix en aquesta opció, encara que el sector que només acceptaria la independència de Catalunya com un mal necessari derivat d’una realitat hostil sigui majoritari.

O a Unió Democràtica, una opció que es proclama confederalista però amb una presència de militants i dirigents territorials independentistes que complica la definició oficial. Caldrà esperar al 14 de juny per saber quina és l’estratègia que aprova la majoria d’Unió, però, en tot cas, encara que finalment acceptin subscriure el denominat full de ruta definit entre Convergència i Esquerra, la doble opció combinada i barrejada es mantindrà dins el partit.

Tot això, més les incògnites de formacions com Podem o de plataformes com la que lidera Ada Colau fan difícil llegir amb intenció plebiscitària només els resultats de les eleccions. Perquè, què votarien al Parlament els diputats d’Iniciativa davant una proposta independentista? Quants ho farien al costat d’Esquerra i Convergència i quants alineats amb el PSC, el PP i Ciutadans? Què farien els diputats d’Esquerra Unida i Alternativa? I els d’Unió, en el cas que el partit es mantingui lligat a Convergència? I en el cas que Josep Antoni Duran i Lleida s’imposi i es presentin a les eleccions en solitari?

La majoria independentista, doncs, no es decidirà només amb el resultat de les eleccions. Serà també conseqüència d’una composició parlamentària molt més complexa i contradictòria. El plebiscit definitiu haurà de ser necessàriament parlamentari