L’anunci de la intervenció dels comptes d’estalvi xipriotes ha creat un nou neguit en els abusos de la banca i els estats sobre els ciutadans, que s’afegeix als tants altres que patim cada dia. Com els desnonaments, l’episodi més tràgic i letal de l’actual règim “bancocràtic”; o la manca de crèdit per a hipoteques, el que dificulta encara més l’accés a un dret bàsic com és l’habitatge, i a emprenedors, cooperatives, autònoms o PIMES, destruint els teixits productius de proximitat. Tot això per part de bancs rescatats amb fons públics, el que ha disparat el deute, i de retruc el cost del crèdit, el que augmenta encara més els beneficis i el poder polític de la banca. Una jugada mestra per als “mercats” i un negoci deplorable, sinó una estafa en tota regla, a la ciutadania.

El rescat ciutadà de la gestió econòmica irresponsable i negligent de la banca, apareix a Xipre de forma explícita i innovadora. Però es dóna igualment de forma aparentment menys grollera a Catalunya i l’Estat espanyol per la via de les retallades d’hospitals, educació i polítiques socials. O amb les estafes de guant blanc de les “preferents”, on les quantitats multipliquen vàries vegades la del rescat xipriota. Podem dir-li a aquest conjunt d'abusos, democràcia? Semblem més aviat esclaus d'una oligarquia de banquers i corporacions, que ens proveeixen el menjar, les llavors, fertilitzants i pesticides, les eines, la cultura, el salari, les malalties, els fàrmacs o el crèdit. Cal que ens ho diguin més clar perquè ho entenguem?

Això ja no passa a Veneçuela, passava. Chávez va parar els peus a aquest domini insaciable de les oligarquies industrials, financeres i mediàtiques, tant nacionals com internacionals, sobre les majories socials. I és precisament pel fet d'haver combatut amb eficàcia els tradicionals poders oligàrquics, obeint al mandat democràtic rebut en 14 ocasions amb àmplies majories, que era atacat sense pietat per les nostres oligarquies i els seus mitjans de comunicació, no gaire diferents a les d'allí.

A Europa aquestes oligarquies segueixen abusant de les societats en molts àmbits, com veiem cada dia amb el que en diem “crisi”. De manera més extrema als països que provenen del feixisme, com Grècia i Espanya, com explica el professor Navarro, amb privilegis i impunitat a les oligarquies, alhora que imposicions gairebé totalitàries i usureres als treballadors. Com quedà manifest quan, fa poques setmanes, la UE, escandalitzada pels abusos a que es sotmeten els prenedors d'hipoteques a Espanya, obligà a fer canvis legislatius. Només els moviments socials havien demanat abans una revisió del model. Cap partit polític. Era “populisme” defensar el mateix una setmana enrere? O al contrari, ho és fer-nos creure que el model neoliberal, és a dir, capitalisme cartelístic o “corporatocràcia”, és l'únic possible, malgrat la crisi sistèmica a què s'enfronta i la depredació social i ecològica que el caracteritza? Respondre a això pot ajudar-nos a saber fins a quin punt estem internament colonitzats per una economia antisocial i ecoil·lògica.

En contrast, el que es viu a Veneçuela, més enllà de tantes mentides i distorsions, és un sorprenent i esperançador procés de radicalització democràtica que, sense sortir de les pautes de lliure mercat i la política representativa, enceta nous espais de participació ciutadana i democràcia social, econòmica i fins i tot geopolítica, a la caribenya. I per tant, a diferència dels països europeus, arrel de les reformes fetes per Chávez al Banc de Veneçuela, hi ha més autonomia de la “bancocràcia” neoliberal global. Per a això i per contrarestar l'FMI i el BM, es creà també el Banco del Sur, una altra de tantes realitzacions notables de Chávez.
 
Els petrodòlars ajuden, és cert, però no veiem processos semblants a altres països de la OPEP, ni a Europa, continent ric durant segles, i on no s'ha caminat gaire cap a la sobirania econòmica dels ciutadans. Més aviat hem aprofundit, consolidat i sofisticat el domini d'una oligarquia financera i industrial sobre els destins dels pobles. Una nova aristocràcia capitalista sense escrutini democràtic, que governa els nostres governants. Això ja no passa a Veneçuela, passava.

On hi ha més democràcia aleshores? En un país que limita l'afany depredador del neoliberalisme, que arreu del mon no troba topalls, per construir hospitals, escoles, alfabetització i l'impuls d'una nova economia social i cooperativa? O bé en països en què els poders públics es confessen segrestats pels financers, que son els qui passen a definir les polítiques públiques, sempre des d'un neoliberalisme obcecat, que destrueix els teixits socials i l’economia productiva? Allí on el poble ha passat a entendre i ser conscient d’aquest joc, o allí on els mitjans de comunicació, propietat d’uns pocs milionaris, hipnotitzen les societats, aconseguint transmutar la natural indignació que sorgiria d'entendre això, a l'acceptació acrítica del sofisticat sistema d’“oligarquia democràtica”?

Mentre li diguem democràcia al que aquí tenim, està clar que ni entendrem ni deixarem de considerar antidemocràtics els processos bolivarians. Perquè, com en el cas més extrem de Cuba i els Estats Units, es tracta de dues concepcions diferents de la democràcia. Una dóna més espai a la “democràcia” econòmica, l'altre a la “democràcia” política. La gran qüestió de fons és si la democràcia política pot admetre els qui ataquen la democràcia econòmica; si la llibertat d’empresa pot arribar a segrestar, com ja creiem natural aquí, les altres llibertats i drets socials. I encara així, a Veneçuela, Bolívia o Equador, s'admet, i es posa en joc electoralment cada quatre anys, com acabem de veure a Veneçuela. Senzillament ha deixat de tenir suport electoral, com hauria de ser lògic en tot sistema capitalista democràtic no manipulat.

Mentre aquí tot just comencem l'ofensiva contra l'onada neoconservadora, sense cap esquerra institucional capaç ni disposada a fer-ho, sinó únicament des de moviments socials com el 15M o la PAH, les CUP, el cooperativisme integral o la nova cultura ecollibertària, veient com costa vehicular políticament l'evolució democràtica, Amèrica Llatina porta unes quantes dècades (si no segles) lluitant contra les mateixes imposicions dels poders fàctics globals, encarnats en l'FMI i el BM. I a Veneçuela, Chávez va trobar alguns mitjans per frenar el poder dèspota i imperial d'aquestes institucions com encara no ha fet Europa. On tot just ara desembarquen aquestes pràctiques, dignes d'una màfia aristocràtica internacional, sota el nom d'“ajustos”, “reformes” i “condicionants del préstec”, amb els que compren a preu de ganga béns comuns, patrimoni nacional i democràcies socials.

A Amèrica Llatina tenim alguns bons exemples de com sortir-nos-en, enlloc d'enfonsar-nos més i més en els pantans neoliberals que res de bo van aportar a la regió, més que les revoltes i revolucions posteriors que ara ens poden servir d'orientació davant la manca de rumb de les societats del nord geopolític, i de les esquerres institucionals, avui social-lliberals. Tenim també exemples de com es va implantar a la regió el que avui s'implanta aquí: la fi del que començava a semblar un capitalisme social, popular i de rostre humà per retornar al capitalisme primitiu i salvatge, dominat per un grapat d'indústries. Imposat a més, en el cas d’Amèrica Llatina, amb genocidis “constitucionals” i “legals”, per part dels exèrcits estatals. Com en el cas revelador de Xile, on Friedman hagué de reconèixer que era paradoxal que una de les economies “més lliures” del mon s’hagués d’implantar amb una dictadura criminal que acabà amb tota la resta de llibertats. Arribarà això a Europa quan la societat civil digui prou i trobi els mitjans per confrontar el saqueig oligàrquic? Ens semblava impossible que arribessin al Nord geopolític els xantatges de l’FMI que ja tenim a casa...

Qui pot avui, amb arguments lògics i honestos, amb el cor a la mà, i especialment des de les esquerres, defensar més el poc que ens queda de les nostres democràcies al nord, que un procés tant rellevant de radicalitat democràtica?. Els processos bolivarians, tot i ser una de les poques alternatives al pensament únic neoliberal que ens ha portat a la crisi, no són ni tan sols revolucions socialistes, sinó una nova socialdemocràcia honesta i valenta, i alhora democràtica, amb una ferma determinació per la sobirania nacional, d’on podria sorgir un nou model civilitzatori.