Aquest dilluns, a Poblet, els Mossos d'Esquadra, cos de policia de la Generalitat de Catalunya, van actuar com a auxiliars de la guàrdia reial, a les ordres directes de la Zarzuela, com ocorre sempre amb tots els cossos policials quan el rei d'Espanya es mou pel territori de l'estat. En altres ocasions, la seva dependència directa és de l'autoritat judicial i, finalment, actua en tots els altres casos a les ordres del conseller d'Interior, si bé, durant la suspensió de l'autonomia política i la intervenció de la Generalitat amb el 155, era el ministre de l'Interior qui en tenia el comandament suprem.

En l'actualitat, hi ha centenars de membres del cos dels Mossos que provenen de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i l'exèrcit espanyol, fins al punt que, dels vuit intendents del cos, dos són guàrdies civils, dos policies nacionals i els quatre restants procedeixen de diferents policies locals. No n'hi ha cap, doncs, que ho sigui per promoció interna sempre dintre del cos.

Entre els mossos, hi ha també els que treballen directament per al CNI, alguns de vinculats a organitzacions polítiques de caràcter espanyolista i d'altres que professen una ideologia ultrareaccionària i anticatalana de la qual fan ostentació simbòlica, ben sovint, de manera provocadora, amb paraules i fets. Pensar, doncs, que com a tal, el cos de policia de la Generalitat s'implicarà favorablement en el procés per la independència, arreu del territori, és pura fantasia, vistes les dependències orgàniques múltiples i el perfil d'alguns dels comandaments i de part dels agents.

D'altra banda, podem elucubrar també sobre quina hauria estat l'evolució del capteniment del cos de Mossos d'Esquadra si s'hi haguessin incorporat per a fer-hi carrera professional alguns antics membres d'organitzacions armades independentistes, tal com sembla que van ser convidats a fer-ho i com ha succeït en altres indrets.

Dit això, no pot passar-se per alt l'existència de molts mossos d'esquadra, des de la primera promoció fins ara, personalment compromesos en la causa legítima del poble català per la seva independència nacional. Es tracta, però, d'una opció particular, al marge del posicionament general i oficial del cos. Cal tenir-ho en compte, en aquest cas a efectes d'inventari de quines són les potencialitats de què disposem per a quan convingui. Els mossos, però, no són l'únic cos jerarquitzat i uniformat de què disposa la Generalitat, atès que n'hi ha dos més, bombers i agents rurals, aquests darrers, en nombre de 500, també armats, cossos molts membres dels quals s'han distingit pel seu compromís militant en defensa del dret del poble català a escollir el seu futur en llibertat, sovint enfrontant-se als cossos repressius espanyols fent de barrera humana amb la ciutadania per evitar-li les càrregues policials.

Els bombers professionals de la Generalitat són, en aquests moments, uns 2.100, als quals caldria afegir els 800 bombers voluntaris, el nombre dels quals s'ha reduït dràsticament per la manca de mitjans, als quals s'han de sumar els bombers de l'ajuntament de Barcelona, els pompièrs deth Conselh Generau d'Aran, així com els bombers d'empresa de què disposen moltes de les grans indústries establertes al país. Són, en tots els casos, professionals competents en la seva especialitat, avesats a situacions complexes i difícils, a treballar en grup i a fer-ho de manera ordenada i jerarquitzada.

A més dels 17 mil mossos d'esquadra, Catalunya compta també amb un total d'11 mil membres de les policies locals, professionals formats tots ells a l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya, jerarquitzats, uniformats i armats, als quals cal afegir els auxiliars de policies locals, presents en alguns municipis més petits. I encara hi ha 1.562 voluntaris de protecció civil, adscrits a 138 municipis, amb parc mòbil, uniforme i equipaments bàsics de comunicació.

El primer dels escenaris per a una hipotètica declaració d'independència seria aquell en què aquesta opció és el resultat final d'un acord entre les dues parts en conflicte, Espanya per una banda i Catalunya per l'altra, després d'un període de negociació en el qual s'han acordat els termes i condicions de la separació, amb el vistiplau internacional i després d'una resolució del conflicte polític a les urnes. En aquest cas, la posició dels diferents cossos de seguretat, tant espanyols com catalans, hauria de ser favorable a la nova situació i el seu poder dissuasiu i coercitiu seria emprat per a garantir el compliment de l'acord democràtic, amb la qual cosa quedaria assegurat el control del territori, tenint en compte que no es pot descartar que es produïssin accions de sabotatge, terrorisme, incidents públics provocats i intoxicació informativa per a causar una alarma social que entorpís la consolidació de la nova situació.

L'altre escenari seria aquell en què, a la fase final del procés independentista, el govern espanyol es negués a admetre el resultat del veredicte del poble català a les urnes, favorable a la separació d'Espanya, en un context de majoria parlamentària inqüestionable, hegemonia social inequívoca i complicitat internacional contrastada, pel nombre i la significació política dels estats favorables. En aquest segon cas, sent ja en el moment definitiu de la resolució política del conflicte, havent exercit el dret d'autodeterminació amb un resultat favorable, el govern de Catalunya caldria que utilitzés tots els mitjans al seu abast per a fer respectar la solució democràtica exercida i assegurar-ne el compliment arreu del territori del nou estat.

I per a això caldria que comptés amb tots els actors esmentats més amunt, als quals caldria afegir determinades branques sindicals de tradició més combativa, militants de partits polítics, membres d'organitzacions socials, esportistes federats o experts en determinades especialitats (seguretat, comunicació, enginyeria informàtica), així com membres actius d'entitats socioculturals avesades a les nocions de força, equilibri, valor i seny.

És de doldre que, en general, l'independentisme català hagi prestat tan poca atenció i hagi donat una importància quasi nul·la a les qüestions de seguretat ciutadana, defensa nacional i serveis d'intel·ligència, acomodat en una visió idíl·lica de com es produeix la separació d'un estat i la construcció d'un de nou. Tenir la raó i ser una noble causa democràtica i justa és insuficient per a la victòria, si no ens dotem també d'instruments per a garantir-ne l'èxit. Vull pensar que, a banda de preparar campanyes electorals i aprofundir en floritures legals, ara mateix hi deu haver també qui es preocupa, amb rigor, de com procedir, quan calgui, el dia D a l'hora H, al control efectiu del territori. I, sobretot, com fer-lo durar.