Tenim data de referèndum i tenim data d’inici de campanya, quinze dies abans. També tenim entrada la llei del referèndum per a la seva tramitació, però no coneixem el contingut de la llei de transitorietat jurídica, que és la que articula l’ordenament legal en el cas que guanyi el "sí" d’aquí a un parell de mesos en la convocatòria del referèndum amb resultat vinculant. Perquè és d’això del que es tracta el dia 1 d’octubre i no pas d’anar una mica més enllà del 9-N o d’una mobilització sense cap mena de vinculació, oi? Per què m’ho pregunto? Doncs perquè a cinquanta dies de la data fixada ens troben dirigents polítics que ens confien que tot està en marxa: cens, urnes, paperetes i organització –i ens els volem creure-.

Però mentrestant, altres amenacen que, de votar, res de res, que el Govern ho sap, que no ho podrem fer, però que ningú no vol carregar amb el fracàs. Entre els uns i els altres, els de l’adversativa, els del “però”: dir que sí, que tot es farà, per la pressió del carrer, però en el fons desitjar que Madrid ho prohibeixi per poder assenyalar culpables i preparar campanya per a unes eleccions al Parlament desembarcant amb el victimisme per bandera.

Gestionar l’autodeterminació deu ser el tema més “gros” de qualsevol agenda política. Tan gros que no es mereix de ser tractat amb lleugeresa. Per això costa tant d’entendre que, a dos mesos del referèndum, els partidaris del "no" ja sàpiguen que si guanyen anem acceleradament a una convocatòria electoral, mentre els partidaris del "sí" desconeixem, encara, el contingut de la llei de transitorietat, que és la que ens ha de dir, amb resultat vinculant, què passarà si guanyem. Els votants del "sí" ja ho hem fet una vegada d’anar a urnes sense cap efecte posterior. I no tornarem a comprar una jornada participativa sense resultat vinculant. Dues vegades, no.

Per això tenim necessitat de saber què diu la llei de transitorietat jurídica. És fonamental saber-ho sobretot per poder convèncer indecisos, perquè quan es tracta d’autodeterminació, la campanya que esperem no és saber sobre la formació professional a la futura república –que ja vindrà després, aquest nivell de detall-, sinó de com articularem un Deutsche Bank català; quin deute ens emportarem i com afectarà els nostres impostos; com quedarà l’arquitectura institucional, o com s’estructuraran els diferents nivells d’administració i l’organigrama territorial. Què passarà, per exemple, amb les quatre diputacions? I amb l’Aran? I amb els tractats internacionals?

Tot això és el que ens ha d’explicar una campanya institucional. I ho han de fer els partits i ho han de fer els grups parlamentaris. Les entitats han d’acompanyar, però les raons polítiques per un "sí" o per un "no" corresponen a la política. I ara ja comencem a voler-les saber per fer més creïble que votarem amb resultat vinculant. Oi que en seu parlamentària hem deixat entreveure que, negant-se com s’han negat al diàleg, farem un pols a l’Estat? Doncs l’hem de guanyar! Per fer-ho, saber el contingut de la llei de transitorietat jurídica és molt més important que no pas la del referèndum. No hi tenim dret?