Fa uns mesos vaig dir a Twitter que es pot ser convergent sense haver votat mai Convergència ni cap dels seus partits i tothom se'm va tirar al damunt. Ser convergent és una manera de fer i de ser que transcendeix el mer electoralisme, és una forma d'encarar la vida i les relacions personals, professionals i polítiques. De fet, tots tenim un punt convergent, després de tants anys d'hegemonia cultural del pujolisme.

Les característiques del convergent troben les seves arrels en el tardofranquisme, on molts catalans van haver d'adaptar-se per a sobreviure sense abraçar el règim ni lluitar-hi explícitament en contra. Això va generar uns valors morals una mica estrafets que, si és necessari, són combinats amb una mica d'hipocresia per tal d'evitar sempre qualsevol tipus de conflicte. Els pocs conflictes que s'encaren sovint són adreçats amb supèrbia per suplir la manca de seguretat i confiança, des de dalt, amb la distància que dóna la superioritat moral.

El menyspreu a vegades es disfressa de magnanimitat, a vegades de cursileria. És aquella mena de gent que remuga per no dir res a la cara, que davant del que -per exemple- identifica com un acte d'incivisme al carrer passarà de llarg mentre xiuixiueja al seu acompanyant (una mica fort perquè se'l senti) que "hi ha gent molt maleducada".

De convergents n'hi ha a tot arreu, i no cal prendre-s'ho com un insult. Hi ha convergents que no han votat mai Convergència ni cap dels seus partits hereus, i votants de Convergència que de convergents no en tenen res. També hi ha anticonvergents que són convergentíssims, i convergents que ja ho eren abans que existís Convergència. N'hi ha d'altres que de veritat no entenen -no entenen de cap manera- que el país sencer no els doni la raó, perquè veuen tot el que hi passa com si fos seu.

El convergent sociològic, que potser no sap que ho és, es veu a si mateix com la millor espècie del país, la més intel·ligent i la més sensata, i tendeix a expulsar cap als marges tot allò que no encaixa amb la seva concepció del que és bo. Catalunya és plena de gent amb aire de sonats que han estat menystinguts per aquesta societat benpensant on la moral i l'ètica es confonen, i que en realitat adoptaven aquesta mena d'actitud vital com a forma de supervivència per no ser engolits per la maquinària.

A aquests suposats llunàtics els he descobert fa uns pocs anys i m'agrada fer l'exercici d'intentar endevinar què hi ha entre com es veuen a ells mateixos i com els veuen els altres. Sempre em pregunto què caldria fer per escurçar aquesta distància. Mentre busco la resposta, us desitjo un bon Nadal i una millor entrada d'any, estimats lectors que teniu la paciència d'arribar fins al final dels meus articles cada quinze dies.