La consulta que ha improvisat en quatre dies l’Assemblea Nacional Catalana ha reflectit un criteri unànime. El sí a implicar-se en l’articulació d’una candidatura unitària independentista ha obtingut el 96 per cent dels vots dels socis. El president de l’entitat, Jordi Sánchez, ironitzava ahir quan se sentia avergonyit “per un resultat tan a la búlgara”. Era previsible. Resultava ben raonable pensar que els independentistes que no s’identifiquen de manera apassionada amb unes sigles esperessin més gestos de grandesa dels partits.

Quan Artur Mas i Oriol Junqueras van pactar el full de ruta i la data de les pròximes eleccions l’acord va fer encara més palpable el decaïment i el cansament. Centenars de milers de persones han atiat amb el seu entusiasme la flamarada independentista dels darrers anys. Van acudir massivament a les urnes el 9 de novembre i no entenen què va passar després. No són capaços de definir per què alguns van viure aquella gran jornada com un funeral de la vergonya. Ni per què després les relacions entre Convergència, Esquerra i la CUP es van embrutar tant. Se’n fan creus. I encara se’n fan més, tota una processó, quan constaten la mala relació que s’ha podrit entre Artur Mas i Oriol Junqueras.

Després d’aquell pacte l’opinió publicada i contertuliada independentista va voler tancar d’arrel la qüestió de les llistes. Quan algú insinuava que el procés no anava bé li plovien les set plagues intransigents. Calia callar i resignar-s’hi, a risc de ser tractat com un sabotejador del procés. Com un aixafaguitarres del dit i fet. Quan un defensor de les llistes separades acceptava explicar-se feia referència a “l’obstinació” dels resultats de les enquestes, que castigaven qualsevol candidatura unitària, perquè els votants d’“esquerra” fugirien massivament cap a Podemos. L’especulació era tractada com una veritat revelada.

I heus ací que quan Oriol Junqueras i els dirigents de la CUP han dit “Calla, mirem-ho, que pot ser” els més impetuosos ho han fet. Han callat. I resulta que les enquestes ara semblen que diuen el contrari. Com en el cas d’aquella que van encarregar conjuntament Convergència i la mateixa Esquerra abans de les eleccions europees, sembla que la unitat, més que castigada, és celebrada. I ara broten els entusiastes de la candidatura unitària “civil” o paritària. I ja està bé que sigui així, perquè el que compta ha de ser el resultat final. Però entre els que sempre han pensat que les coses havien de ser com poden acabar ara plana un regust amarg. I no és precisament el que deixa la cervesa. És el regust de patir encara intransigències enormes. D’haver de suportar el recel, la desconfiança i la desqualificació dels que sempre tenen a tocar de llengua la paraula “convergent” o “botifler”. D’aguantar els comentaris digitals que s’enramen contra la discrepància sensata. I que no deixen de ser un entre mil dins la gentada que ara mira amb més esperança el 27 de setembre.