És ben curiós que en aquest final de curs per a molts: escolars, mestres, esportistes... quan comença a ser hora de descans, de jornades intensives de matí i de pensar en les vacances sigui quan comencen a caminar els governs tant de Catalunya com el de l’Estat.

En el cas de l’executiu espanyol, Pedro Sánchez s’inicia amb un gran cop d’efecte, l’arribada del vaixell Aquarius. Un inici mediàtic i en favor dels drets humans com ja va fer l’anterior inquilí socialista de la Moncloa, Rodríguez Zapatero, amb la retirada de les tropes de l’Iraq només aterrar a la presidència del govern. Però que aquesta decisió de portar els més de 600 immigrants rescatats cap a Espanya passi de ser simplement això, una operació d’imatge, dependrà de la gestió que en faci ara el govern. En el cas de la retirada de les tropes, la decisió va ser encertada però insuficient i es va trobar a faltar un compromís i solidaritat en la reconstrucció del país.

Si volem que l’arribada de l’Aquarius sigui alguna cosa més que un cop d’efecte, el govern no se’n pot rentar les mans obrint-los les portes i ja està. Se n’ha de fer càrrec i facilitar la seva inserció a la nova societat que els acull. El fet que haguem llegit que alguns entraran a un CIE directament no dona molts motius per l’esperança. Que en centres d’internament es barregi tant a la lleugera els conceptes “delinqüència” i “immigrants” no hauria de fomentar-se des de l’administració.

Tan bon punt arribi el vaixell diumenge a València, Creu Roja elaborarà un triatge de les persones que desembarquin segons el seu estat de salut, si són nens, si són dones embarassades o persones que requereixin algun tractament... per decidir on es redirigeix cadascuna d’elles. Recordem que Espanya s’havia compromès a acollir més de 17mil refugiats fins al setembre del 2017, i només en va acollir un 11% del total; la xifra de la vergonya, ja que haurien tocat a menys de 350 persones per província si s’haguessin distribuït per tot l’estat, un nombre totalment sostenible, tant en places d’educació, com sanitàries, etc.

I sí. Ens tornarem a sentir al carrer, a la premsa més rància, a Twitter i probablement en algun comentari a aquest article la sentència irritant dels que estan en contra de l’arribada de refugiats que repeteix el mantra “espero que estiguis disposada a posar-los a casa teva”. Doncs no. Com tampoc no és el meu deure donar feina als aturats del país o tenir cura dels malalts. Per tot això paguem uns impostos que s’han de destinar als serveis bàsics però també a les crisis humanitàries. Són persones i no objectes d’una operació de màrqueting: la feina no s’acaba quan arriben els refugiats. Comença!

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya acaba d’atorgar una menció especial al programa Obre els Ulls de La Xarxa, en el qual vaig tenir el plaer de treballar la temporada passada. Una hora de conversa amb una persona refugiada els asseguro que és el millor antídot contra la insolidaritat. Tres exemples: la Farida, estudiant a la Universitat de Barcelona, té els pares amenaçats de mort a l’Afganistan per haver permès que ella estudiés una carrera. El Rami sobrevivia entre bombes a Síria com podia, però el dia que una d’elles va caure davant l’escola del seu fill, van decidir que ja n’hi havia prou i ara tenen la seva vida muntada a Sabadell. La Sara, en canvi, va tenir menys sort i les “maras” d’El Salvador li van matar el fill de 12 anys d’un tret. Li quedava una altra filla, amb qui va venir a casa nostra a tenir una vida segura. Dona gràcies cada dia.