Veneçuela és una de les obsessions recurrents de la política espanyola. Ho demostra la rapidesa amb la qual PP, Ciutadans i Vox -el tripartit de dreta extrema materialitzat a Andalusia i programat per aterrar a la Moncloa- van reaccionar a l'autoproclamació de Juan Guaidó com a president interí del país sud-americà. Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal, que competeixen quasi tant per veure qui és més antichavista com per escatir qui aplicaria amb més contundència el 155 a Catalunya, exigeixen a Pedro Sánchez que reconegui l'autoproclamat Guaidó. Un president "encarregat", per cert, que va rebre el suport immediat de Donald Trump i de Jair Bolsonaro, els dirigents que exemplifiquen millor la deriva autoritària que sobrevola les grans potències mundials.

Nicolás Maduro no és, per descomptat, un governant modèlic. Les sospites existents sobre les convocatòries electorals, el tracte denunciat per l'oposició, les dificultats econòmiques i la incapacitat per aconseguir grans consensos al país marquen el seu mandat, especialment el tram final, i té difícil sortir-se'n en un context marcat per l'oposició dels països del seu entorn. La pregunta, però, és si les alternatives a Maduro són vàlides pel simple fet de ser-ho. L'auge de Bolsonaro al Brasil indica que, sovint, els antagonistes del bolivarisme comporten perills iguals o superiors. O és que no fan posar els pels de punta presidents homòfobs, que autoritzen la ciutadania a anar armada i que banalitzen la violació amb posicionaments inequívocament masclistes?

El suport de la dreta espanyola a Guaidó retrata moltes dinàmiques. Ja sabem que Veneçuela és qüestió fetitxe a Espanya. Què dirien el PP, Ciutadans i Vox si un dirigent independentista s'autoproclamés president de la Generalitat des d'una manifestació? Què dirien el PP, Ciutadans i Vox si d'això se'n derivessin conflictes al carrer amb prop d'una vintena de morts? Què dirien PP, Ciutadans i Vox si aquest autoproclamat president rebés suports clau? Què dirien PP, Ciutadans i Vox sí la situació fos al revés, és a dir, que un líder bolivarià es rebel·lés contra un dirigent de la seva corda ideològica? En dirien, possiblement, cop d'estat.

Casado, Rivera i Abascal abusen, i ho seguiran fent, de la retòrica del colpisme. Quantes vegades han dit que l'aprovació de les lleis de desconnexió va ser un "cop a la democràcia? Quantes vegades s'han referit a Quim Torra, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras com a "colpistes? Cada vegada que poden -ja sigui al Parlament, al Congrés, en mítings o bé en viatges a l'estranger-, i aprofundiran en aquesta retòrica quan estigui en marxa el judici al Tribunal Suprem. Un judici que, a banda de radiografiar els fets de la tardor del 2017 i posar a prova les institucions de l'Estat, servirà d'altaveu de Vox i del seu secretari general, Javier Ortega-Smith, que exercirà l'acusació popular.

A Catalunya no hi va haver un cop d'estat, sinó errors d'anàlisi i d'actuació per part d'una legítima majoria parlamentària. És possible que no es tingués la força suficient per aplicar la República de forma immediata, i l'independentisme paga ara un preu excessiu -presó, exili, repressió- per haver posat les urnes amb tot un Estat en contra. Ciutadans i el PP van ser molt diligents a l'hora d'exigir "garanties democràtiques" al referèndum i a les lleis que el van habilitar. Demanaran a Guaidó que respecti els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries? Li exigiran que permeti la presentació d'esmenes als projectes de llei, com sí que els va autoritzar Carme Forcadell en els plens del 6 i 7 de setembre? Potser els interessa denunciar cops d'estat allà on no n'hi va haver per avalar-ne d'altres que passen a milers de quilòmetres.