No és casual ni gratuït”. Els adjectius del vicepresident Faus i la indignació elegant de Bartomeu (“hem de dir prou”) han estat la reacció més “visceral” del Barça davant la prohibició de la FIFA de fitxar cap jugador durant aquest estiu i el proper mercat d’hivern. O sigui, una altra demostració de la manca de contundència d’una directiva víctima d’un còctel letal: la nul·la influència davant dels organismes internacionals decisoris i la mà blanca d’un enemic sempre disposat a contaminar amb l’ajut de la caverna. La sanció condiciona una plantilla que necessita retocs urgents però estalvia problemes a Zubizarreta, incapaç de fer ni un sol fitxatge en quatre anys.

Faus té raó en una cosa, ja fa pudor de socarrim: les acusacions de dopatge de Messi, reactivades pel putxinel·li Pedrerol amb els recents vòmits, els problemes d’Hisenda de l’astre argentí i les xifres dansaires del contracte de Neymar (si hagués vestit de blanc fins i tot la lletra petita hauria estat immaculada), un afer portat personalment pel jutge Ruz, madridista declarat, a una velocitat sospitosa, tal i com va denunciar el periodista Xavier Bosch.

Massa desgràcies juntes. Sembla difícil de creure que l’especulador immobiliari no hi tingui res a veure, i més encara tenint en compte que la ferida del 3-4 és oberta i va supurar inesperadament a Sevilla. Entre els trets diferencials del madridisme, a banda de l’arrogància i l’escassa autocrítica, hi ha el joc brut, al camp i als despatxos. L’hegemonia blaugrana encetada per Guardiola dura massa, el cicle s’ha d’acabar com sigui i la pressió per la Décima ofega.

Tot plegat resulta més difícil d’entendre quan l’agent esportiu Angelo Cascella, explica a Marca que “cada temporada es fan milers de traspassos com aquests”. Aleshores, per què només el Barça rep el càstig i per què ara? Sembla que la FIFA també investigarà el Madrid i l’Atlètic de Madrid, però d’ofici, mentre que la sanció al Barça ve motivada per dues denúncies. Si el màxim organisme vol transparència i ètica, per què no investiga la relació entre el fitxatge de Cristiano Ronaldo i Bankia? Per què ningú diu res sobre el cost final de l’operació Bale? Per què el Madrid va requalificar els terrenys de la Ciudad Deportiva el 2000 amb total impunitat, amb la connivència de l’ajuntament de la capital en un “pelotazo” amb el qual va poder realitzar fitxatges milionaris? Per què en l’etapa més negra del Barça (2000-2003), quan l’equip no guanyava títols, el club no estava immers en cap escàndol judicial?

Però la gestió de la crisi també ha estat per oblidar (el cap de comunicació de can Barça ha canviat moltes vegades en poc temps): cinc hores per emetre un comunicat oficial sense que ningú donés la cara i un dia per comparèixer. També es fa difícil pensar que no hi ha hagut mala praxis per part de la directiva. De veritat ningú coneixia la normativa vigent ni el risc de vulnerar-la? Ni cap manera d’adequar-s’hi? Aquesta junta, que feia mesos que intentava canviar les normes o la interpretació de la llei per evitar la sanció, sembla estar més preocupada de passar a la història per una remodelació faraònica del Camp Nou que, curiosament, no ha tingut pràcticament una campanya del no.

Mentrestant, dos personatges claus de la intriga romanen en un silenci hermètic: Sandro Rosell i José María García. L’expresident ja va ser prou “hàbil” de fugir quan la cosa començava a torçar-se i de ben segur coneixia la reglamentació. El periodista esportiu, famós per haver generat odi tant a Barcelona com a Madrid, va dir fa poc que les insinuacions de dopatge de Messi venien directament de la casa blanca i que si parlés de Florentino, el futbol estatal trontollaria. Però calla, qui sap si sota amenaça. Tot ben lligat.

Els passos haurien de ser ràpids: a banda de presentar recurs, si es demostra culpabilitat de la junta, caldria assumir responsabilitats, presentar dimissions i  convocar els socis a les urnes. Però també cal trencar relacions d’una vegada amb el Madrid en comptes de fer declaracions de rebequeria i continuar parant l’altra galta com a bons samaritans. I plantejar-se l’opció de posar talps a Chamartín. Quan la incompetència és una diana fàcil que s’apropa, els dards s’acostumen a clavar al centre.