Fins als anys seixanta del passat segle els capellans lluïen a la closca la "coroneta", que era una petita repelada circular. Si tenien el cabell negre aquella taca blanquinosa, feia respecte. De fet, en termes correctes allò era la tonsura, una afaitada del cabell de la part superior del crani, i que, als inicis eclesials havia estat més visible i ampla, es veu encara en les imatges de frares. Al·ludia allò a la corona d'espines? O era un signe extern més de l'obtenció d'ordes sagrats? Avui ha desaparegut.

Amb el destapament actual dels milers de casos d'abús sexual a criatures per part de membres de l'Església catòlica, es planteja una dinàmica crítica que cal enfocar bé. D'entrada resulta claríssim que el caràcter ocultista de l'Església, tradicionalment reservada, silenciosa, facilitava el desconeixement dels fets o, si algú n'airejava un, tothom, àdhuc els membres propers a la víctima, s'estimava més no fer mullader. Aquí cal afegir la pressió que el món eclesial pot fer sobre els creients.

Darrerament ha anat destapant-se el gran fenomen, que abasta els cinc continents. I han sortit de seguida els qui donen fórmules i remeis. Un dels més estesos és la condemna del celibat. Un clergue casat pot tenir també conducta desordenada, però té muller, i això inicialment sembla que l'hagi de satisfer en l'esfera de la carn. Que són molts menys els casos d'abusos infantils en les confessions derivades del luteranisme o en el credo oriental o ortodox, on els capellans viuen en matrimoni, està demostrat. Però no ho reduïm tot al celibat. Els clergues casats pot ser que tinguin relacions fora del matrimoni, amb adults, però aquesta singularitat faria que se'n parlés amb menys escàndol, o s'hi fessin acudits.

El problema són els nens durament marcats pels abusos. Aquí torna a entrar el món tancat de l'Església, que pot amagar-ho o castigar els capellans abusadors aplicant el dret canònic, tot sota el seu món de vestits talars, mai fent-ho públic. Què passava i encara passa? Que el mossèn és destinat a una altra parròquia... on pot tornar a abusar. I que consti que sembla del tot fora de lloc l'opinió deixada caure per un alt càrrec eclesial quan parla de persones que "van tenir un mal moment". Els pederastes i abusadors busquen sempre els mals moments. Més intel·ligent i pràctic sembla el mitjà correctiu que cal imposar: allí on hi hagi hagut abusos, el bisbe té obligació de posar-ho en coneixement de la policia, que tractarà el tonsurat com a qualsevol detingut i el portarà al jutge. És un ciutadà amb DNI. Fora secrets. I millor que el bisbe tingui, ell, "un bon moment" i retiri del ministeri sacerdotal el culpable.