Els dos principals partits sobiranistes es presenten a aquestes eleccions brandant l'afirmació que el castellà serà oficial en la propera Catalunya independent. En relació amb aquesta possibilitat, unes quantes reflexions. Plantejar aquesta qüestió ara, en plena campanya electoral és, com a mínim, inoportú. Res no ens pot apartar de l'objectiu d'aconseguir una Catalunya lliure i, potser sí que amb aquesta afirmació algú aconseguirà que algun membre d'alguna penya del Madrid del Baix Llobregat o algú que abans votava el PSC-PSOE el voti, però ha deixat perplexos, desil·lusionats i desmotivats molts sectors de sobiranistes actius que, durant aquests anys de resistència, s' han deixat la pell perquè el català resistís.

La cooficialitat del castellà a la propera Catalunya independent no hauria de ser, només, una qüestió política. Una decisió com aquesta s'hauria de prendre d'acord amb els experts i els referents en sociolingüística. Està en joc el futur del català. Si la llengua és herència i testament, i la llengua catalana ho és, la nostra generació només n'és dipositària i té l'obligació de preservar-la per al futur.

Amb la cooficialitat del castellà la llengua catalana té garantida la desaparició i aquesta no és una afirmació apocalíptica, és una realitat contrastada en d'altres països. Pensem en el cas d'Irlanda, per exemple. Van reconèixer la llengua estrangera com a oficial i tot i haver-la considerat no pròpia, va ser declarada vehicular als ensenyaments obligatoris i el gaèlic està pràcticament liquidat.

El cas de Bèlgica. Ara dos països monolingües. Fins que el flamenc no va ser declarada única llengua oficial a Flandes no se'n van sortir. Canadà/Quebec: el francès és oficial a nivell federal però no a nivell local. Com a Flandes, declarar el francès única llengua oficial va salvar el francès fins aleshores en perill.

La llengua catalana, avui, no té bona salut. Resisteix. No cal recordar aquí els punts febles del català. Són tants! Poca presència en el lleure, nul·la presència a la justícia, atacs constants en forma de sentències, recursos i interlocutòries però, sobretot, una precarietat molt preocupant en l'ús social entre els joves. La realitat lingüística a Catalunya avui és que hi ha una societat de castellanoparlants que té tots els drets i una societat que parla català que, constantment, ha de renunciar a la seva llengua. Les renúncies sempre les hem de fer els qui tenim el català com a llengua habitual que som els únics que, segur, que som bilingües.

I si haguéssim deixat una decisió de tanta importància al primer Parlament de la Catalunya lliure?.  En definitiva serà al Parlament a qui li correspondrà una decisió com aquesta. I imagineu-vos com aniran les coses si els partits nacionals fan un plantejament de cooficialitat català/castellà que, diguin els que diguin, vol dir  que les dues llengües seran oficials i que qualsevol castellanoparlant podrà seguir vivint en castellà sense cap problema a Catalunya, sempre.

Per concloure: proposo una Catalunya independent on tots els seus ciutadans puguin viure la seva realitat lingüística i cultural còmodament, on el castellà, per ser la llengua habitual de molts ciutadans, tingui un reconeixement especial, que es garanteixi la cohesió social i el respecte a totes les llengües, imprescindible en un entorn multilingüe i modern com el nostre. Cal que tothom se senti segur en la seva pròpia identitat però cal també que el català com a llengua nacional i pròpia sigui l'única llengua oficial a Catalunya.