Vivim immersos en l’intens i continuat ressò mediàtic generat pel debat sobre la manca d’integritat en la gestió dels recursos públics i privats que s’ha instal·lat en els darrers anys al nostre país. El resultat és l’enuig i la frustració d’una ciutadania que veu cada cop amb més desconfiança i desafecció les mateixes institucions.

Raons no en falten. Només cal llegir el llibre de Jaume Muñoz La corrupción en España per descobrir que des de l’inici de la transició democràtica, el 1978, s’han detectat fins a 175 trames corruptes en tots els àmbits polítics (govern estatal, governs autònoms i ajuntaments), amb un cost públic estimat en 7.500 milions d’euros. O assenyalar que el Consell General d'Economistes xifra la pèrdua d’ingressos públics com a conseqüència del frau fiscal en 26.000 milions d’euros anuals.

No parlem d’un fenomen que afecti de forma exclusiva l’Estat Espanyol. Un 71% de la població d’Europa considera que la corrupció està molt estesa i de fet la mateixa Unió Europea xifrava l’any 2014 en 120.000 milions d’euros el cost econòmic de la corrupció a tots els països integrants. Quantitat que es veu fortament incrementada en un estudi més recent que arriba a estimar el seu cost en el 7% del PIB europeu, és a dir uns 900.000 milions.

Tampoc ens referim a un fet limitat a l’àmbit públic: estudis publicats per les auditores internacionals PwC i E&Y reflecteixen que un 50,6% de les empreses declaren haver sofert delictes econòmics i, el que és pitjor, que un 24% dels directius justificarien comportaments no ètics si estigués en risc la supervivència de l’empresa.

En l'àmbit internacional, l'Association of Certified Frauds Examined (ACFE) elabora un informe anual sobre el frau detectat a les empreses arreu del món i que estima en el 5% dels seus ingressos, el que equival a 3,7 trilions de dòlars. Una de les manifestacions d’aquest frau empresarial és el que cometen directius i empleats alterant les justificacions de despeses realitzades, l’ús inapropiat de targetes de crèdit o la reclamació de despeses inflades o fictícies, que es detecten en un 14% de les empreses analitzades.

Ens trobem amb una situació preocupant i generalitzada que va molt més enllà de les administracions i les institucions polítiques, probablement perquè som més permissius amb les petites corrupteles que ens resulten més properes i familiars. És el que es pot desprendre d’una lectura del “Baròmetre 2016 sobre percepcions ciutadanes sobre la corrupció”, publicat per l’Oficina Antifrau de Catalunya, on s‘observa que els partits polítics i les institucions financeres es perceben com les organitzacions on la corrupció està més estesa, però al mateix temps es manifesten certs graus de tolerància en pràctiques com ajudar a saltar la llista d’espera a algun familiar o l’empadronament d’un fill a un altre domicili per accedir a una determinada escola.

Lluitar efectivament contra la corrupció va molt més enllà de la creació de comissions parlamentàries, la implantació de nous controls o dels resultats de processos judicials lents. Cal rearmar moralment al conjunt de la societat i exigir integritat tant a les institucions com a les persones.

Això implica utilitzar tots els mecanismes de prevenció que estiguin a les nostres mans, però també per estimular debats ètics a les escoles, les famílies i les empreses destinats a aconseguir que tothom assumeixi la plena responsabilitat de les seves actuacions. I entenent també que la corrupció que ens escandalitza no és només allò que fan els altres: que a més de les conductes alienes també hem de reprovar les petites corrupteles properes o les pròpies.