Alexis Tsipras es va quedar a dos diputats de la majoria absoluta i va mirar al seu voltant. De les diferents forces polítiques que li podien oferir el que li faltava, només n'hi havia una que estigués d'acord amb Syriza en el punt central del seu programa: reestructuració del deute i oposició frontal a les polítiques d'austeritat imposades per la troika. Aquesta força era ANEL. Fallava una cosa, però: ANEL està als antípodes de Syriza en una colla de temes no menors, ja que és un partit de dreta pura, explícitament homòfob, militarista, proeducació religiosa i obertament antiimmigració. El dilema era pactar amb els troglodites o embarrancar, i Tsipras el va resoldre en un instant: l'endemà de les eleccions al matí el pacte ja estava fet i escenificat. De fet, molt probablement ja estava cuinat en secret des de feia temps. Com, si no, hem d'interpretar que Syriza retirés del programa, en plena campanya electoral (!), l'adopció de nens per als matrimonis homosexuals?

En les pròximes setmanes i mesos anirem veient quins altres peatges pagarà Tsipras als seus socis, però llegint el programa d'ANEL no cal ser molt espavilat per preveure que seran gripaus molt difícils d'empassar per als votants i militants de Syriza, i per a totes les consciències progressistes d'Europa. La base social que ha portat Tsipras a la presidència perdonarà aquests gripaus si l'objectiu principal –deslliurar Grècia de la dictadura cruel i asfixiant de la troika– s'assoleix. Tant de bo. Però si no s'assoleix...

Anem ara un moment a Catalunya. ERC té l'objectiu polític, des de fa molts anys, de forçar la ruptura amb l'Estat espanyol i obrir un procés constituent que condueixi a la proclamació de la República Catalana. Llegint el programa i documents d'ERC, s'aprecia que el partit republicà entén aquest procés constituent com una eina per a la regeneració democràtica i per a un nou model econòmic i social més just. De fet, Esquerra pensa que és impossible una Catalunya socialment justa si no és plenament sobirana. Fins ara, cada vegada que la nit d'unes eleccions ERC mirava al seu voltant, no veia ningú que estigués disposat a acompanyar-la en el camí cap a la independència i que a més tingués els diputats que a ella li faltaven per fer-ho. Però la nit del 25 de Novembre de 2012, quan els líders d'ERC van aixecar el cap i van mirar al seu voltant, per primera vegada els va semblar veure algú: Artur Mas i els seus 50 diputats. I com que, a més, aritmèticament no hi havia cap altra majoria possible, van decidir intentar-ho. Des d'aleshores, amb alts i baixos, amb tensions i desencontres, ERC ha mantingut un pacte que ha permès governar Artur Mas i que ha ficat Catalunya en un procés d'autodeterminació de final encara incert.

El pacte amb CiU ha generat i genera contradiccions dins d'ERC. I incomoditats molt grans, com fer-se corresponsable de les retallades aprovant pressupostos mentre altres esquerres en treuen rèdit, o com anar de bracet amb una federació de partits amb un històric de corrupció important, tema doblement dolorós quan precisament en aquest àmbit Esquerra presenta un expedient net i polit i a més és la força política, CUP a banda, menys endeutada pels bancs (o sigui menys atrapada).  Gripaus que de tant en tant l'obliguen a gesticular potser més del compte, amb el risc de generar un cert desconcert.

És de suposar que si ERC manté els acords amb CiU és perquè creu que el procés d'autodeterminació és viu i es pot culminar amb èxit. Els dirigents republicans deuen considerar que la ruptura amb l'Estat és assolible amb aquest pacte i per tant n'assumeixen les contradiccions. Com en el cas de Syriza, probablement els seus votants ho entenen i ho entendran mentre les contradiccions no siguin incompatibles amb avançar cap a l'objectiu polític final. Això és una cosa que se sabrà relativament aviat (plebiscitàries el 27-S que poden accelerar la ruptura i precipitar el procés constituent). Mentrestant, seria molt estrany que ERC es deixés acomplexar per la mateixa esquerra que, des de Madrid o des de Barcelona, justifica en nom d'un objectiu polític superior ficar dins del govern gent que odia els immigrants i els homosexuals. I és que, comparada amb ANEL, la Convergència d'Artur Mas és una escissió d'esquerres d'Intermon-Oxfam.