Des que la premsa del Pont Aeri va decretar unilateralment i amb successives portades el final del procés sobiranista i l’inici de la “operación diálogo” entre els governs català i espanyol, els fets no han fet més que desmentir-la. En poques setmanes hem hagut de fer front a una successió de curioses demostracions de voluntat de diàleg: un torpede judicial contra el model educatiu català (recordeu: “si un sol alumne ho demana”...), un grau més de l'asfíxia financera de la Generalitat amb un repartiment escandalosament injust del límit de dèficit per al 2013, un nou atac institucional a la unitat i dignitat de la llengua catalana en forma de LAPAO, i per rematar-ho, la cirereta del nostre vell amic el Tribunal Constitucional suspenent una declaració política del Parlament de Catalunya. Tot plegat, amanit amb diverses acusacions de nazisme cap a Catalunya des de les més diverses tribunes, polítiques i mediàtiques.

És el que passa quan la premsa no es dedica a explicar el que passa sinó el que vol imposar que passi, i a sobre volent fer veure que sí que està passant. Feia temps que el periodisme –un cert periodisme- no feia tant el ridícul. L’operació diàleg ha estat l’intent desesperat de determinades elits catalanes que han intentat crear allò que se’n diu un clima. Sorprèn, però, que no ho tinguessin una mica més parlat amb Madrid. Abans es coordinaven millor.

Els darrers esdeveniments també posen en un compromís aquells que des de Catalunya creuen o afirmen creure encara en la possibilitat de transformar Espanya en un sentit federal i respectuós amb la seva pluralitat nacional. Des de la sentència de l’Estatut de 2010, res del que ha passat, absolutament res, no fa pensar que existeixi una possibilitat entre un milió que l’Estat espanyol vulgui evolucionar en la direcció que demanava Catalunya en aquell text. Al contrari, els signes d’involució són constants i més que preocupants. Els catalans constatem dia rere dia que vivim en un Estat que no estima la nostra llengua, que viu la nostra cultura com una nosa, que ens drena fiscalment d’una forma exagerada, i que perjudica i fins i tot boicoteja la nostra economia.

La situació és tan greu que ja no són els independentistes els que han d’argumentar el per què de la seva posició, sinó aquells qui, contra tota evidència, continuen afirmant que Catalunya pot garantir la seva prosperitat social, cultural i econòmica mantenint-se sota sobirania espanyola. Em fa l’efecte que als federalistes els toca fer un exercici d’honestedat intel·lectual, perquè a la vista del que va passar amb l’Estatut, a la vista de les hegemonies polítiques i mediàtiques vigents a Espanya, i a la vista de les reaccions que provoquen a Madrid els plantejaments majoritaris del catalanisme, voler fer creure ara als ciutadans de Catalunya que és possible una reforma constitucional que resolgui el problema comença a adquirir la categoria d’intent de presa de pèl. Costa creure que s’ho creuen.