El consell nacional extraordinari del PSC va demostrar ahir l'obvietat. És a dir, que la gran majoria dels dirigents del partit subscriuen les posicions del seu primer secretari. Pere Navarro va escombrar els discrepants, que es van demostrar ahir crítics però raquítics, com era ben previsible. A partir d’ara, doncs, hauran d’acatar la “unitat d’acció” i la “direcció clara i ferma” del partit. No poden mantenir “el soroll i la deslegitimació permanents” que els retrau el seu primer secretari si no volen quedar en evidència davant la militància i l’electorat socialistes. La victòria cantada de Navarro equival també a l’hegemonia, a partir d’ara absoluta, de les tesis més acostades al PSOE. És a dir, d’un “dret a decidir” només proclamat però que no es concreta en res perquè queda supeditat al permís del govern i les institucions d’Espanya. El procés sobiranista de Catalunya no pot comptar, doncs, amb la participació sincera i activa del PSC, que s’ha convertit, per voluntat pròpia i majoritària, en un ròssec i un impediment.

Aquesta és la primera costura que va saltar ahir. La segona torna a ser la de Josep Antoni Duran i Lleida, que cedeix sovint sense arribar a rebentar mai. Ahir el líder d’Unió Democràtica va carregar frontalment contra Esquerra Republicana i el seu líder, Oriol Junqueras. En una entrevista publicada a El Periódico Duran va furgar: “Però ja està bé que Junqueras digui el que pensa, perquè es vegi realment el que hi ha darrere d’ERC. Perquè hem viscut i encara vivim en el miratge que l’ERC d’avui és diferent a la del tripartit pel que fa a la concepció de govern i a la capacitat de governar. Però és exactament la mateixa”. Duran sap, com tothom, que la pax romana entre Convergència i Unió és necessària tant per assegurar l’estabilitat parlamentària que Artur Mas necessita com perquè ells i Esquerra Republicana caminen junts fins a fer la consulta o exhaurir totes les vies per poder-la concretar. Irritar contínuament Esquerra equival a entorpir, o pitjor encara, sabotejar, aquest equilibri difícil.

La tercera costura que pateix el dit procés a Catalunya és la de la mateixa Esquerra Republicana. Fins ara els nous dirigents republicans havien aconseguit superar tots els errors de l’etapa en què el seu partit sagnava amb escissions contínues i formava part dels governs tripartits. Una nova responsabilitat, feta a còpia de discrecions i prudències, presentava una nova Esquerra, molt més responsable i molt més coherent amb el gran objectiu que persegueix, fins i tot a costa de permetre que el seu gran rival polític governi de manera estable. La declaració d’Oriol Junqueras, feta a Brussel·les, que insinuava la possibilitat d’una “aturada econòmica de set dies a Catalunya”, ha espantat els convergents, ha estimulat les crítiques del PSC i Iniciativa, i ha donat ales a Unió Democràtica per fer veure que refiar-se dels republicans és un error.

Encara aquesta setmana una altra costura ha quedat a la intempèrie, la quarta, que és la d’Iniciativa-Verds. La força política que colideren Joan Herrera i Dolors Camats s’ha plantat al Parlament i no ha acceptat una proposta unitària de Convergència i Unió, Esquerra i la CUP per proposar al govern de l’Estat la cessió de la competència de convocar consultes a través de l’article 150.2 de la Constitució. El govern de Mariano Rajoy no acceptarà mai cedir-la, però, en tot cas, el que hi compta és la unitat des de Catalunya. Una unitat que ha quedat esgarrada per una qüestió de matisos a l’hora de concretar la petició.

Contra el dret a decidir dels catalans a Madrid hi ha només una opinió: la “sobirania nacional” no és “negociable”. Aquesta és la posició que comparteixen, amb matisos menors, tant el PP com el PSOE. Mentrestant a Catalunya tot són costures fràgils. Les costures de Convergència, Unió, el PSC, Iniciativa i Esquerra.