Abans de començar la sessió parlamentària ja sabíem que la tenia guanyada, el president, la confiança. Però tal i com va anar la seva investidura, potser tant per a tots els grups com per al país sencer, ha estat bé de saber que la majoria de la cambra, que representa la majoria del país, hi confia, en el president Puigdemont i en el seu guiatge de legislatura. I aquesta majoria és independentista. Potser perquè l’independentisme és, avui, l’únic projecte polític realment existent. I aquells que no ens n’hem mogut mai de defensar-lo, un referèndum d’autodeterminació, veiem com defensar-ne la convocatòria ha estat un punt de confluència a la cambra. ¿Per això, potser, aquella força política que el portava en el programa electoral del 20-D va ser la primera en diputats catalans a Madrid, per davant de les que deien que ja l’havíem passada, aquesta pantalla?

Tant, l’havíem passada, que no només el mapa polític català està en plena mutació, sinó que desestabilitza el bipartidisme a Espanya, acaba amb la placidesa en què estaven assentats els partits tradicionals, obliga a repetir eleccions i veu renunciar el secretari general del PSOE. El retrocés de les formacions històriques és imparable. Van perdent escons aquí i allà. Què ha passat? Doncs que va creixent un sentit crític que va guanyant molta transversalitat també a l’hora de confiar el vot. Que ja no es vol estable.

I davant de tot plegat, com hi respon Madrid, a Catalunya? Amb estratègia calculada? Sense capacitat per poder treballar una solució? O només amb autoritarisme constitucional? Governi qui governi a Espanya, hi cal negociar el referèndum. I potser sense acotar termini, perquè primer els caldrà fer entendre que va de debò que Catalunya es vol subjecte polític, raó per la qual és que els catalans hem de decidir-ho amb un sí o amb un no. Per això caldrà negociar-hi la pregunta, la participació mínima necessària i la majoria exigible per a un canvi en l’estructura de l’Estat. I és que governi qui governi, a dreta o a esquerra –el centre no en té, d’ideologia-, la qüestió catalana exigeix d’una solució política i no pas de reforma  constitucional. I el PSC ho sap.

Per això entenem que devia ser per encarrilar aquest full de ruta que el president volia saber si una majoria l’avalava, i no pas per servir-se del debat parlamentari de la moció de confiança per exigir, paral·lelament, la tranquil·litat de saber, a l’avançada, que també els tindrà aprovats, els pressupostos, el govern.  

És cert que de totes les lleis, la més important és la del pressupost, d’on emanen totes les polítiques; però no ho és menys, de cert, que sense pressupostos aprovats, la situació en què queda el govern és d’una inestabilitat innegable. Tan innegable com que els números són el que realment contrasta les ideologies, i perquè les puguem contrastar, el govern l’ha de presentar, el pressupost, i els grups parlamentaris l’han d’estudiar i esmenar-lo, si convé, sempre amb voluntat que es pugui aprovar. Ara, un sí abans del debat parlamentari hauria estat com demanar un crèdit de confiança sense límit.