La Generalitat ja té enllestit l'impost que gravarà la contaminació dels creuers. Ho ha avançat Sara González aquest dijous a NacióDigital en una informació amb els detalls clau: serà d'aplicació gradual en funció de les emissions, es té intenció d'aplicar-lo el 2023 i va en la línia de "transformar" el model turístic del país. Totes aquelles promeses de canviar de paradigma -frase que sovint delata els venedors de fum-, de deixar enrere el turisme de masses i de projectar un model alternatiu no han resistit la primera primavera sense restriccions massives des de l'inici de la pandèmia. Una passejada breu pel centre de Barcelona permet comprendre a l'instant que s'ha tornat -encara no del tot en xifres absolutes- al juny del 2019. Les mateixes imatges de massificació als espais de sempre, tant al centre com a la Barceloneta. Torna a girar la roda que el coronavirus va frenar i que -sorpresa- el temps no ha fet desaparèixer.

L'impost als creuers té tota la lògica, sobretot si es té en compte que el factor ambiental ja és una variable indestriable de la fiscalitat des que hi ha en marxa la taxa del CO2 per a vehicles particulars. Qui més contamina, més paga: és difícil que algú amb dos dits de front s'hi oposi. Però no n'hi ha prou amb això sinó que cal pensar en un model econòmic alternatiu que ningú s'atreveix a plantejar. Està bé carregar contra el turisme, especialment si és de poc valor afegit o té poc recorregut econòmic a Barcelona, però ningú és capaç d'explicitar com compensarà els ingressos que comporten els visitants i els llocs de treball -sovint precaris- que generen. Què s'ha fet els últims dos anys a Catalunya per pensar en activitats econòmiques que eliminessin la dependència del turisme? Quan la roda s'ha aturat, no s'ha aixecat la mirada.

Només ara que els creuers han tornat s'ha accelerat l'adopció de mesures per mitigar-ne l'impacte. El cert és que les administracions, si no gravessin aquest tipus de vaixells, tindrien nul·la autoritat per demanar als treballadors que agafen el cotxe per anar cada matí a Barcelona -sovint no per capritx, sinó per estalviar-se minuts o hores en trajectes que el transport públic eternitza- que no facin servir el vehicle privat. És comprensible apartar el cotxe de la mobilitat urbana, però no pot ser immediat. Si més no, sense abans promoure mesures dissuasòries reals -més freqüència, puntualitat, fiabilitat i comoditat del transport públic- que depenen dels governs. Sovint, a banda, es peca de barcelonacentrisme: té menys drets algú que entra a la ciutat a treballar que algú que hi viu però en vol sortir per anar a passar el cap de setmana de casa rural?

Seria raonable, per tant, destinar els diners recaptats amb els creuers a polítiques de mobilitat que potenciïn el transport públic en termes i terminis raonables. De res serveix reclamar a la ciutadania agafar el tren si el desdoblament de la R3, en els grau d'execució actual, no estarà llest fins al 2100. La culpa, per descomptat, la té el govern espanyol, que fa dels incompliments flagrants la principal divisa a l'hora d'executar les infraestructures pactades a Catalunya. I la Generalitat faria bé de canviar la fórmula negociadora o, si més no, el discurs: cada vegada que hi ha un problema a Rodalies, cada vegada que es constaten els incompliments, les queixes són exactament les mateixes. Passen els governs, passen les comissions bilaterals, passen les majories al Congrés, passen els aspirants a interpretar partitures amb reminiscències de peix al cove, i els problemes persisteixen. Potser perquè mai es cobra a l'avançada.

Catalunya no pot ser només un país turístic, però no pot menysprear el turisme. El pot modelar, pot definir quin perfil interessa més, el pot segmentar, però en cap cas aconseguirà frenar el flux de visitants: bon temps, bon menjar, preus raonables en comparació a altres capitals mundials, història i cultura de primer nivell. Catalunya no pot renunciar a rebre creuers, però sí que pot fer el possible perquè el centre de Barcelona no sigui una agrupació de ramats de visitants que el col·lapsin durant hores. Impostos al marge -solució sempre senzilla per a l'administració, que en tots els casos hi surt guanyant-, potser algú, tant a l'Ajuntament com a la Generalitat, hauria de definir quin model té per a la ciutat i al país per a les properes dècades, i no fins a les properes eleccions, que sempre són massa aviat. Tota la resta és vendre fum.