El canvi de govern produït a l’estat espanyol, que no té perquè comportar mecànicament un canvi de política, s’inscriu en un context de profunda crisi d’estat que ja fa anys que s’arrossega i s’accentua. Era Antoni Rovira i Virgili qui ja advertia que “les crisis constitucionals espanyoles, qualsevol que sigui llur origen i direcció, es resolen contra les llibertats catalanes”. Com sempre que van maldades, doncs, Catalunya torna a ser l’ase dels cops. I n’és Catalunya la víctima, com en són també els valors que aquesta defensa i representa.

La negociació, el diàleg, la concertació per arribar a acords és essencial en la cultura democràtica. L’ús de la força, ben al contrari, la negació del valor de la paraula, la criminalització del diàleg entre contraris no té res a veure amb la democràcia i sí amb sistemes autoritaris. El diàleg entre persones i grups que pensen diferent no és altra cosa que el reflex de la diversitat d’opcions existents en el si d’una societat plural. Enfront del reconeixement de la pluralitat només hi ha la imposició de l’uniformisme (“sólo veo españoles”). Negar el diàleg és negar la diversitat. I és cosa sabuda que parlant la gent s’entén i, si no s’entén, com a mínim s’escolta. Conèixer, directament, els posicionaments de l’altre te’n fa apreciar els matisos, valorar aspectes per a tu superflus però importants per a ell, desfer malentesos i superar tòpics, lluny de l’ànim d’alliçonar l’altra part per tal de convertir-la a la teva causa. Potser tot plegat ens hauria anat altrament si haguéssim potenciat més la conversa personal, no necessàriament pública, ni retransmesa en directe pels mitjans, en comptes de funcionar a cop de tuit arrempellat, declaració improvisada de resposta a una altra declaració, també exagerada o excèntrica, agafada pels pèls, i un devessall de proclames dogmàtiques amb l’objectiu d’obtenir la complicitat general i, sobretot, l’assentiment joiós de la parròquia pròpia.

El mateix Rovira abans esmentat, escrivia fa cosa d’un segle a La Publicidad, en relació a una de les campanyes de boicot a productes catalans promoguda pel diari ABC, que aquest periòdic era “el más tonto de España y, seguramente por esto, el de mayor circulación”. La veritat sigui dita, en aquests moments seria molt difícil d’adjudicar, amb precisió irrefutable, la primacia espanyola en l’estupidesa escrita, atès el nombre de mitjans que, ben legítimament, se’n disputen el lideratge. Però el rotatiu que, malgrat el pas de tants anys, no ha estat capaç d’anar més enllà de les tres primeres lletres de l’alfabet, ben segur que no quedaria situat en una mala posició entre els aspirants que se’n disputen la victòria. És, justament, aquest diari que, com si res, dedicava una portada recent al titular DESMONTANDO ESPAÑA, per resumir en dos mots les dues fotografies que n’acompanyaven el titular majúscul. En una hi apareixia el president del govern espanyol reunint-se amb el seu homòleg basc i, en l’altra, el president de la Generalitat (la de Catalunya) fent el mateix amb el líder de Podem. En totes dues imatges, els protagonistes hi apareixien somrients, encaixant les mans i amb un posat de cordialitat institucional.

Però, per a l’ABC, que no podia saber exactament i amb detall de què va parlar-se en aquestes trobades, el simple fet de trobar-se, de reunir-se per a parlar, ja era quasi un crim de lesa pàtria. Cal pensar, doncs, que allò que ells troben normal és que cadascú parli, es trobi i es reuneixi només amb els seus, però no pas amb qui pensa diferent, acció que veuen del tot condemnable i injustificable. Semblen ignorar, doncs, que, al llarg dels segles d’història de la humanitat, la pau només s’ha signat amb els enemics i els pactes tan sols amb els adversaris. Tancar les portes al diàleg i criminalitzar-lo és institucionalitzar la impossibilitat d’entesa per una via democràtica i sostenir, contràriament, posicions de força que obliguen l’altre a emprendre el mateix camí.

Sabem, perfectament, que, davant d’un problema, la posició del PARLEM-NE és als antípodes del NI HABLAR i que voler imposar no té res a veure amb enraonar. No ignorem, tampoc, que, tard o d’hora, en algun moment del procés, de grat o per força, s’haurà de produir una conversa formal entre Espanya i Catalunya, tant si això desplau els espanyols més nacionalistes com si és rebutjat per qui, per aquests verals, creu que el sol fet de parlar amb el govern d’Espanya ja és una traïció. Ja seria ben singular que, quan es reuneixen nord-americans i nord-coreans, israelians i palestins o sahrauís i marroquins, oficialment o de forma secreta, no poguessin fer-ho espanyols i catalans. Perquè en algun moment caldrà parlar, per maldades que vagin, ni que només sigui per veure com ens repartim el patrimoni i els deutes. O no?