Avui el professor els parlarà de la matança de My Lai. No és una història divertida com creuen els joves que ha de ser el món, les classes, els senyors i les senyores que ensenyen... My Lai és un fet trist, cruel. Els explicarà que el 16 de març de 1968, la Companyia Charlie de l'exèrcit nord-americà, va caure des del cel sobre aquell llogaret vietnamita i va assassinar almenys 500 persones entre les quals hi havia dones, nens i vells. Mesos després el periodista Seymour Hersh, va donar a conèixer al món la tragèdia en cobrir el judici contra un dels seus principals responsables, el tinent Calley. El militar va ser jutjat gairebé en secret en la base militar de Fort Benning, a Georgia. Mentre, Life va publicar les horribles imatges de la matança fetes pel fotògraf militar, Ron Haeberle.

El professor vol que els estudiants entenguin la importància del treball de Hersh, que s'endinsin en el laberint de mentides, complicitats perverses i intrigues que solen dur al cor mateix del poder, que reflexionin sobre la condició humana. Vol sobretot que prenguin consciència d'on s'han ficat, de la responsabilitat que representa dedicar-s'hi al "negoci" d'informar.

Abans no comença la classe, els seus alumnes, que tot just acaben de sortir d'Estructura, s'avaloten com una bandada de gavines furioses. Jota ha de trucar sí o sí –o si no mor- a la Mariona per veure si encara poden petar una cigarreta amb el Mauri que està de campana durant tota la tarda... de cop, el grup de whatsapp de la Rosa, la Judith, el Pere, el Marc i el Manel s'encén com una palmera de jocs d'artificis en el cel de la nit. Estan com a bojos. Tenen farra divendres i cal ultimar detalls... Joan continua connectat des de fa més d'una hora al web Mi partido de Liga mentre al seu costat, l'Elena, mira la pàgina de Mustang amb la idea de fer-se amb unes esportives Funner. La Laia que els ha vist tot el dia tant junts xateja al Face amb la Lore i la Cristina que contesten des del bany on apuren els darrers minuts abans d'entrar a classe.

La sessió comença. El professor prèviament els posa en antecedents sobre la guerra del Vietnam... 'Vietnam?, Ummm...', sembla que es rumia a la darrera fila un noi enorme amb cara de pocs amics. Per a ell, com per a la majoria dels seus companys, Vietnam és una pel·lícula, un incident del passat sense cap repercussió en les seves vides. Un link buit. Com ho és la guerra d'Irak, la fi de l'Imperi Romà, la crisi econòmica i l'energia nuclear...

La meitat dels alumnes engeguen els seus ordinadors portàtils. Uns prenen nota amb la màquina sense saber del cert que escriuen. Uns altres, en canvi, es pengen d'una pàgina qualsevol, d'una teranyina de colors i missatges inconnexos, es limiten a submergir-se en aquell oceà virtual que els aïlla confortablement de l'ensopida realitat. Hi ha encara els que no duen ni ordinador, ni una llibreta de mala mort, els que de tant en tant aparten la mirada dels seus telèfons mòbils per a dirigir-la mig somnolents a la pantalla de la classe. Potser, qui ho sap, no sabrien fer servir un bolígraf o articular un paràgraf correctament escrit sense executar un violent i desvergonyit copy past.

Durant una hora i mitja, la majoria miraran de sobreviure al discurs del professor i a Hersh mateix. El professor també procurarà insensibilitzar-s'hi a aquella presència inquietant dels seus criogenitzats digitals. Sap que a la última uns quants d'ells escaparan de les flames de la Sodoma i Gomorra virtual. Uns pocs que excel·liran en un context hegemonitzat per la mediocritat i l'apatia.

Uns dies més tard el professor llegeix una entrevista al psiquiatre Manfred Spitzer, especialitzat en l'estudi dels efectes de la tecnologia digital en l'educació. Spitzer és rotund: els aparells tecnològics endarrereixen la maduració dels nens i dels adolescents a més d'impedir la concentració i l'aprenentatge. El professor llavors pensa que si s'afegeixen la sobreprotecció familiar i la pèrdua de valors com el de l'esforç, el resultat només pot ser que una tragèdia. El problema no és Hersh, ni Plató, ni els misteris dels cosmos... El problema és l'ús que se'n fa dels aparells tecnològics.

La televisió, tal com assegurava el pedagog Neil Postman, ja no és l'únic enemic de la cultura. De fet, al costat de rivals com el Twitter, el Facebook o l'Instagram, fa riure i tot. Potser és que la cultura, com diria Postman rememorant Huxley, definitivament ha esdevingut una paròdia. Huxley temia que no hi hauria ningú que volgués prohibir els llibres perquè ningú no en voldria llegir cap. Potser és que estem a un sol click de la idiotesa global. Potser ja ho som d'idiotes, globalment, divertidament.