Que parlin de tu encara que sigui malament. Malparla que alguna cosa en queda. I així anar fent. En aquest país criticar els altres és l’esport nacional. Forma part de l’ADN, és inherent a la condició humana. Per enveja, per passar l’estona o simplement per donar pel sac. I com ens costa encaixar-la, que malament ho portem. Perquè la línia entre la crítica constructiva i la destructiva és quirúrgica i sigui una o sigui l’altra sempre deixa ferida. És allò de no t’ho prenguis malament però… Però ja te l’he fotut. Ja t’han fotut el dia enlaire. T’han fet qüestionar si has fet bé o malament. Si ets bo o ets dolent. Ja t’han clavat una punyalada a l’autoestima. Que si ja és difícil de mantindre, com perquè vingui un qualsevol i te l’ensorri una mica més.

Quan escrius articles d’opinió, quan fas una piulada a xarxes o t’exposes públicament ets una diana amb potes. Només per dir el que penses o només dir, molts es creuen amb el dret de desbudellar-te sense compassió. I si no ets dels que tens les espatlles ben amples és fàcil que t’acabi afectant. M’han dit que em dediqui a mirar sèries en lloc d’escriure articles o que el programa que presento ha perdut molt i que els d’abans ho feien millor. I encara i així em sento afortunada. Tinc sort que no m’han insultat, que no m’han amenaçat. Que mai i de moment no he hagut d’aguantar situacions inacceptables que sí que pateixen diàriament companys de professió. Només per fer la seva feina. Per la que els hi paguen, per la que han estudiat o s’hi han deixat la pell. Per informar, entretenir o dir el que pensen.

La crítica ha tornat a planejar aquests dies amb la decisió d’Àngel Llàcer de no convidar els crítics a veure el seu nou espectacle. Diu que n’està fart de ser cornut i pagar el beure. Que mai li han fet una bona crítica de cap de les seves produccions. N’està fins als nassos de pagar entrades a canvi d’hòsties. No els hi ha prohibit l’entrada, només els ha deixat de convidar. Si criticar és gratis, veure els seus espectacles ja no. En definitiva, això del teatre és un negoci. Cultural sí, però per guanyar diners. I a la seva empresa cadascú fa el que li dona la gana. O és que convidaríeu a casa vostra algú que cada cop que entra per la porta et critica la decoració?

El problema és que aquí tots són periodistes, entrenadors i, fins i tot, metges. Tots sabem de tot quan no tenim ni punyetera idea de res. Molt valents assetjant per xarxes amb comentaris sense sentit. Dient la nostra a la babalà sense que ningú ens hagi demanat l’opinió. Pot ser que això de ser crític de televisió, cine o teatre no tingui per què dir-se així. En definitiva, tots són periodistes o comunicadors culturals. Perquè la paraula crític sempre té connotacions negatives. No pot haver-hi bones i males crítiques. Si són crítiques mai buscaran la part positiva. Sempre hi haurà un però. Pot ser que els hi canviem el nom. Poden ser analistes, comentaristes o opinadors culturals. I també poden dir la seva, és clar, sense necessàriament fer mal. Perquè ja ho diuen que és més fàcil criticar que crear. I així ens va.