D'instints brillants i idees clares, Cruyff va arribar a Catalunya l'any 1974, quan el franquisme panteixava i la societat catalana era a punt per deixar enrere quaranta anys d'asfíxia, foscor i esclafament. Però, més que el rescat d'un club ferit i en descomposició, la seva arribada va ser un cop d'efecte per a tot un país, un canvi de ritme tan prodigiós com aquells que acostumava a fer al camp, amb gambades de bellesa etèria, elegant i precisa.
 
La commemoració de l'aniversari de la seva mort arriba dos dies després de la mort d'Agustí Montal, com si el destí jugués a unir raons: Montal, el president que el va fitxar, va ser qui va introduir el català al Camp Nou; Cruyff, qui va portar esperança a un lloc que feia olor de podridura. Anys més tard, el 1988, l'holandès va tornar com a entrenador per acabar la feina començada. I del derrotisme vam passar a la victòria, directes a l'eternitat.
 
Per sort dels esperits somorts i adotzenats, que a Catalunya sempre n'hi ha hagut, la seva irrupció va ser un esclat de lideratge quan necessitàvem mites reals. Desvergonyit, ens va inocular el verí de l'autoexigència, i ens va ensenyar que la revolució serà lúdica o no serà. Estellés va dir que mai no podrien amb un poble unit, alegre i combatiu. Ell, a més, ens va explicar que al Barça, i al país, li calia orgull.
 
Defugint de la transcendència que tenen les devocions, sobretot si són esportives, és bo fer notar que l'etern número 14 ens ha deixat un llegat, apte per mirar el món de tu a tu. Si el Barça és més que un club, Cruyff és més que un simple geni: és la rialla que fa l'audàcia quan et condueix a la victòria. I això és molt més del que mai haguéssim pogut esperar.