Sota la protecció dels comtes de la Cerdanya i del Conflent, territoris dominats per la família de Guifré el Pilós, als voltants de l'any 879 es va crear el primer Monestir de Cuixà (Sant Germà). Pels volts del 940 es va construir una església més gran i fou coneguda com a Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà.

El 1008, l'abat Oliba de Ripoll fou nomenat responsable dels territoris de Vic i Cuixà. Oliba va morir a Sant Miquel de Cuixà després d'haver proclamat uns anys abans la treva de Déu, constitucions inicialment eclesiàstiques que foren adoptades per l'autoritat civil i segons tots els estudiosos pel que fa a la treva era la primera vegada que es legislava la suspensió de la violència en determinats dies en els conflictes bèl·lics perquè pagesos, clergues i enterramorts poguessin fer la seva feina (1018, 1027). Història dels centres de poder medieval, història de les institucions catalanes, períodes de grandesa i misèria que cal sempre contextualitzar en el temps feudal de senyors i vassalls sense cap dret i que són impossibles de resumir en un article. 

Però la potència de Cuixà en el període en què els comtes-reis del Casal Barcelona van consolidar la marca Hispànica, és paral·lela als orígens de Catalunya (si podem anomenar-ho així) i van valer-li, a Sant Miquel de Cuixà, la concessió de privilegis del rei Jaume I. De la grandesa a la decadència en els segle XV que ja no hi havia abats que hi residissin. En el segle XVIII, amb presència de monjos benedictins, el Papa Climent VII va agregar aquest monestir a la tarraconense.

Arran de la Revolució Francesa, l'abadia desaparegué i els edificis foren venuts, s'instal·laren naus per usos ramaders i agrícoles. El campanar s'esfondrà i el claustre fou venut capitell a capitell. Espoli i especulació van portar Sant Miquel de Cuixà a ser un munt de runa. Una part del claustre estava a la població de Prada de Conflent i l'any 1955 els ciutadans van impedir que fos traslladat als EUA. 

Allà va iniciar-se la reconstrucció. Una reduïda comunitat benedictina s'hi va instal·lar novament i Pau Casals va organitzar-hi el Festival de Música Clàssica quan la nau central no tenia sostre i havien de tocar sota les estrelles. L'Onze de Setembre de 1966, amb el claustre a mig refer, hi va dirigir "El Pessebre" poema de Joan Alavedra cantat per l'Orfeó Català. Pau Casals i Sant Miquel de Cuixà una simbiosi que cal celebrar i difondre'n la voluntat de renéixer. Aquesta és la grandesa de l'acte del dia 21 d'agost a la que van assistir cinc presidents de la Generalitat.

L'homenatge a Pau Casals organitzat amb gran èxit per la 55a edició de la Universitat Catalana d'Estiu amb seu a Prada de Conflent, coincidint amb el 50è aniversari de la mort del gran Pau Casals, el violoncel·lista que va canviar per sempre la manera de tocar aquest instrument i el futur protagonisme d'aquest instrument en les formacions musicals. El geni i l'estudiós que mai s'oblidà de la música popular, el pacifista universal que va explicar-li al món què havia estat Catalunya i que suposava viure sotmès a la dictadura franquista. Qui més va ajudar a l'exili republicà i va fer del seu silenci artístic un clam de llibertat. Homenatge necessari en l'indret on se'l recorda especialment per haver ajudat a la reconstrucció del monestir amb el Festival de Música Clàssica i moltíssimes activitats.

I a aquest gran esdeveniment van respondre l'actual president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, i quatre presidents que el precediren  Quim Torra, Carles Puigdemont, José Montilla i Jordi Pujol. Un gran dia per l'UCE, pels benedictins, per això hi era present l'Abat de Montserrat Manel Gasch i pel prior del monestir. Jaume Carbonell, professor d'Història de la Música de la UB va fer-ne la glosa acadèmica

Als catalans ens agrada recordar que la nostra nació s'endinsa en el temps i les nostres institucions de govern porten el nom d'institucions medievals. Per això anomenem els presidents 126è, 127è, 128è... sense intentar equiparar ni poder, ni representativitat, ni ideari polític; ja que els presidents de la Generalitat Medieval s'han de contextualitzar en la seva època i no hauríem d'avalar pràctiques inquisitorials per molt que durant uns anys ostentessin el títol que avui té el tractament de molt honorable. L'Abat de Montserrat va parlar-nos d'uns Pirineus que unien més que separaven, i en els parlaments dels presidents van aparèixer grans noms del segle XX, Josep Trueta, Pompeu Fabra, Francesc Macià...

La premsa ha destacat, les xiulades i els crits d'independència quan va parlar el president Montilla. És un signe de llibertat i no cal neguitejar-se. Ja hi està acostumat. El que si cal, amb tot el pes de la història i la solemnitat de l'acte, és reflexionar per què alguns creuen que tots els presidents han de dir i pensar el mateix.

Pujol va voler destacar el vessant internacional de Pau Casals, Mas va optar per no ser-hi, Maragall malauradament no pot, Puigdemont va remarcar el valor identitari del canvi de Pablo per Pau, Torra ens va dir que admirava més Pompeu Fabra, i l'actual president va parlar-nos del retrocés social del català i dirigeix les polítiques lingüístiques. 

He volgut mirar que deia José Montilla en el moment d'alguns xiulets al fons de la nau romànica. Estava criticant els que creuen que només hi ha una Espanya i una manera d'entendre-la i reclamava que acceptessin la diversitat com un valor a protegir. No sembla que això hagi de ferir els que assisteixen a un homenatge a Pau Casals, a qui Quim Torra va qualificar de profeta de l'esperança. Pau Casals, que sempre va defensar la democràcia diversa en les seves expressions polítiques. Però la societat és plural i la història, amb les seves grandeses i misèries, ens pertany només per ser més rics en coneixement no per apropiar-nos-la. 

El president de l'UCE, Jordi Casassas, va explicar als assistents que José Montilla havia estat el president que més els havia ajudat, ja que llavors la institució passava per temps difícils. Està bé que el mateix president hagi volgut que tots els assistents ho sabessin, manifestant també el goig de tenir totes les personalitats presents.