Mai no he estat gaire amant ni seguidor del futbol, tot i que sóc capaç de mirar-me’n algun partit, sencer o a bocins, quan hi ha expectació de bon joc o bé davant un Barça-Madrid. En aquest cas, tothom sap que el que passa a les grades no és gens irrellevant en relació al que ocorre en el terreny de joc. I tot hi ajuda, clar, en la configuració de l’ambient general final. Les pancartes, els crits, les cançons, les mostres de suport o de rebuig, les banderes, els símbols, la vestimenta dels seguidors, constitueixen una mostra magnífica de moltes coses, sobretot de l’estat d’ànim i les inquietuds, les fòbies i les fílies, de la gent que omple els estadis, entra la qual hi ha persones de tota edat i condició.
L’Eurocopa d’ara és un aparador magnífic, no sols de bon o mal futbol, sinó sobretot de l’espectacle humà que envolta els estadis i omple carrers i places, amb tots els colors i formes imaginables. Realment, és tan exagerat, sobredimensionat i excessiu el capteniment diguem-ne “estètic” dels fans de les diferents seleccions que estic segur que, quan hagin passat algunes setmanes de l’esdeveniment, més d’un dels que s’ho mirin potser no s’hi reconeixerà. Però ja se sap que els grans moviments col·lectius faciliten l’exteriorització dels fantasmes, les manies i els gustos de cadascú. I en el cas de les seleccions nacionals, encara més. Els assessors de François Mitterrand sempre li insistien en la importància que tenien les seleccions nacionals a l’hora de contribuir a configurar i reforçar una identitat nacional comuna i cohesionar-la. Justament per això, Espanya promou la seva fins a fregar el ridícul i, també pel mateix motiu, impedeix que nosaltres tinguem la nostra pròpia selecció.
Per a un observador poc futboler com és el meu cas, seguir l’Eurocopa és un espectacle apassionant, si et centres en els comentaris dels periodistes, les reaccions dels seguidors a l’estadi i les converses de la gent, més que no pas en les jugades. En el cas dels catalans que són amants del futbol, l’Eurocopa és un mal moment, un moment estrany, més aviat un xic incòmode, perquè fa aflorar a l’exterior totes les contradiccions nacionals d’una societat tan complexa com la nostra. Hi ha els que se senten bàsicament espanyols i, doncs, és lògic i normal que s’emocionin amb Espanya i li donin tot el suport, res a dir. La cosa, però, es complica, quan els que se senten catalans, només catalans o més catalans que altra cosa, miren la televisió. Entre aquells que durant tot l’any victoregen les filigranes dels jugadors del Barça, n’hi ha que ara no saben què fer, se’ls fa dur de desitjar que fallin o que perdin. I quan en celebren algun èxit, en forma de gol o de jugada, sovint se’ls gela la sang en sentir el discurs patrioter espanyols dels locutors de totes les cadenes estatals sense excepció. Ja em faig càrrec que desitjar que en Xavi marqui duent la samarreta de la “roja” o que Iker Casillas pari la pilota deu fer de mal pair. Clar que els que volen que Espanya perdi jugui amb qui jugui, entre els quals em compto, aquest problema no el tenen i tot això que s’estalvien. Més pràctic, sí que ho és.
Quan escric aquest article falten unes hores per al partit Portugal-Espanya i,
doncs, quan surti a Nació Digital el partit ja serà història. No puc estar-me d’imaginar la reacció espanyola davant el tarannà de dos jugadors: Pepe i Cristiano Ronaldo. Què diran, com reaccionaran els locutors espanyols quan el tal Pepe faci de Pepe i, doncs, llesqui de valent, amb aquella brutalitat barroera i tan agressiva, contra qualsevol jugador de la selecció espanyola, amb aquelles entrades, cops i empentes que són l’expressió de l’evolució de l’espècie humana, en callada en algun moment del procés? Callaran, dissimularan o li trauran importància, com passa quan les víctimes són del Barça, o bé ara, davant la “roja”, el seu capteniment serà diferent i la protesta irada? I com qualificaran el gest primari d’exhibicionisme de cuixa del tal Cristiano, cas que hagi marcat algun gol a la selecció espanyola? L’Eurocopa, doncs, dóna per a molt. No tenir selecció pròpia té aquestes coses: vas canviant el teu suport a certes seleccions amb una facilitat extraordinària, arribes a desitjar que Cristiano Ronaldo marqui i, finalment, fas en pocs dies un curset accelerat de sociologia esportivonacionalitària. No es pot demanar més...