Avui m’he  llevat amb diversos articles d’opinió,  complementaris entre ells, no sé si per casualitat. Comencem pel primer, ben escrit i enraonat per Anna Punsoda a Nació Digital, sobre la cultura i la perversió dels mitjans públics de comunicació. M’ha agradat, repeteixo. Però l’articulista hauria d’haver anat un punt més enllà. Certament, tant la televisió com, en el seu moment el cinema, van tenir  a ambdós costats de l’Atlàntic projectes diferents. Mentre a Europa encara veiem el cinema com una forma d’art, els americans ja valoràvem les possibilitats de negoci que hostatjava. Amb la televisió no ha estat diferent.

El gran què de la cultura en aquests moments, la crisi actual, neix de la mort de l’alternativa als sistemes dominants, al capitalisme més o menys salvatge, que veu en tot l’oportunitat de negoci. Si hi ha un producte, hi ha un públic i hi ha un mitjà de posar ambdós en contacte, allò que ha de prevaler ha de ser la voluntat d’obtenir un benefici al més curt termini possible. Aquest axioma, propi de la societat capitalista, s’havia atenuat lleument a Europa amb la creació de l’estat del benestar. Determinats productes, encara que tinguessin un públic, havien de ser proporcionats sense la voluntat d’obtenir un benefici. Si bé als EUA sanitat i educació, romanien dins l’esfera dels beneficis,i la manca de la contrapartida en diners deixava a part de la societat exclosa del sistema, a Europa, rere la II Guerra,  es va decidir que aquestes prestacions havien d’abastar el conjunt de la societat, tots els membres, més enllà de la inversió sense retorn  en metàl·lic, que no és sinònim de manca de retorn.

Els que creiem que la cultura és també part de l’estat del benestar, una pota que com les altres forma part d’aquells productes dels que no s’espera un retorn en metàl·lic, pensem que l’autora descura aquest aspecte. Certament, ara no importa la cultura a TV3 si no hi ha al seu davant una figura mediàtica i, en general els mitjans catalans públics  cerquen l’equiparació amb els mitjans privats als comptes de resultats, més enllà de tenir clara quina és la seva funció. Com que sembla que el retorn no quantificable(diuen) no pot aparèixer als balanços de resultats, renunciem a dotar els nostres mitjans públics de comunicació de programació que vagin al moll de l’ós de la cultura en franges d’audiència raonables (no a les tres de la matinada, vaja!).

Però aquesta necessitat de polítiques culturals “deficitàries” es fa més i més palesa quan ens atansem a les opinions publicades, de persones que, si més no en teoria, tenen un nivell per sobre de la mitjana. Algunes de les seves afirmacions, en un país on la cultura estigués estesa entre la població com a quelcom d’atmosfèric que amara el conjunt de ciutadans, directament protestarien de certes afirmacions, no pel punt de vista, sempre respectable, sinó per la falsedat argumental, sobre l’error del primers dels arguments a partir dels quals es desenvolupa una determinada tesi. En aquesta línia trobem avui 29 d’agost de 2016 l’article del Toni Aira a El Periódico, amb una tesi que resulta de conèixer la història d’oïda, doncs només així es pot entendre que afirmi que quan es va fundar ERC “La idea troncal, però, era la república catalana”, un cop ha desqualificat els orígens esquerranistes de determinats membres fundadors. El problema rau en què els comentaris a l’article no el critiquen. Encara diuen que s’ha quedat curt.

També en aquesta línia, el nostre inefable Joaquim Coll, recupera el discurs nacional-catòlic de la unitat d’Espanya amb els Reis Catòlics per acabar afirmant que la unitat de les Cornes “S'hauria pogut trencar arran de la mort d'Isabel (1504) en una història on l'atzar va jugar un paper important, però responia a una poderosa força centrípeta cap a la unitat de les Espanyes que Ferran va aconseguir finalment preservar.(elperiódico 31 agost 2016)” Ignorant voluntàriament que Ferran es va tornar a casar, i que va tenir un fill que havia d’heretar la corona catalano aragonesa, i que no va ser així a causa de la mort prematura de l’infant. Aquesta i d’altres afirmacions són vomitades impunement dia sí, dia també, sense que ningú s’exclami. I així ens va.