Aquesta ha estat la setmana de les abraçades. La setmana en què el cupaire David Fernández i el podemaire Pablo Iglesias s’han abraçat virtualment, ara tu, ara jo. I tot plegat perquè, en el seu primer míting a Catalunya, el líder de Podem tot just començar a parlar, va dir: “Us prometo una cosa, a mi no em veureu fent-li una abraçada ni a Rajoy ni a Mas”. Pam! Una autèntica atzagaiada al diputat de la CUP, per haver abraçat el president Mas el 9-N.

Per a Iglesias abraçar-se, acostar-se o pactar res amb qualsevol representant del que ell en diu “casta”  és un pecat que assegura que no cometrà. N’estarem molt pendents tots plegats, perquè l’atzagaiada del líder de Podem va provocar una allau de piulades crítiques, moltes de les quals duien fotos d’Iglesias abraçant-se al controvertit jutge Baltasar Garzón (encobridor de les tortures a independentistes el 1992), o encaixant la mà amb Felip VI. El Twitter té aquestes coses, que et passa el cotó quan menys t’ho esperes.

Però l’atzagaiada d’Iglesias no va ser una febrada del moment. A les seves notes manuscrites i hi havia cinc punts marcats, i el primer de tots, amb el número u, diu “sí que prometo no abraçar-me”. Va disparar contra la CUP a consciència, havent-ho pensat i reflexionat, i havent-s’ho escrit com a primer punt del seu guió català. I així mateix li ho va explicar, primer via Whatsapp al David Fernández, i després en antena a tota l’audiència d’El Matí de Catalunya Ràdio, quan va dir que “si no vols pols, no vagis a l’era, la política té aquestes coses”.

I la resposta d’en David Fernández, també via Whatsapp amb l’Iglesia  i en antena a El Matí de Catalunya Ràdio, va ser demolidora: “No es pot parlar de nova política amb tics de vella política”. Pim, pam! Com més ha anat avançant la polèmica, més s’ha anat veient que l’ús partidista de “l’abraçada” ha estat un error estratègic del líder de Podem. Un error estratègic perquè evidencia un biaix malintencionat a l’hora d’analitzar el procés català, personalitzant-lo en la figura del president Mas. Vaja, en la mateixa línia del PP i Ciutadans!

Per tant, més enllà de la bullimenta tuitaire i de les referències recurrents als Teletubbies (amb tanta abraçada amunt i avall), la polèmica de la setmana ha servit per aclarir, si més no, quina és la posició de Podem davant del procés català. Una posició legítima com totes, però que no haurien de seguir venent com a revolucionària, moderna i postnacional, adjectius tots aquestes escoltats en boca seva. Perquè, com diu en David Fernández en referència al procés constituent que proclama Podem com a pas previ al dret a l’autodeterminació, “demanar a Catalunya que, per decidir, primer ha d’esperar que Madrid mogui peça, és el que fa 34 anys que demana la casta”. Es pot dir més alt, però no més clar.