Són dues novetats consecutives, conegudes amb una setmana escassa de diferència, i que contribueixen a actualitzar la fotografia en moviment, presa a correcuita, de la tardor del 2017. El primer fet: Anna Gabriel va comparèixer voluntàriament al Tribunal Suprem dimarts passat, després de quatre anys i mig d'exili a Suïssa, per atendre la seva situació processal. Investigada per desobediència, l'exdiputada de la CUP va optar per personar-se a Madrid -assessorada per l'advocat Iñigo Iruin, lletrat d'Arnaldo Otegi i també de Meritxell Serret, que va fer un pas similar- després d'una reflexió que tenia en compte el context polític i les circumstàncies personals. Gabriel té la intenció de continuar residint i treballant a Ginebra, però podrà guanyar mobilitat si el Suprem actua com en el cas de Serret.

Segon fet: Jordi Cuixart va anunciar aquest dilluns que se'n va a viure temporalment a Suïssa. La seva empresa, amb seu central a Polinyà i que es dedica a fer màquines per al packaging de productes, obre una línia d'activitat al país helvètic. Cuixart compaginarà les tasques laborals amb el pilotatge d'Òmnium Civil Rights Europe, l'ofensiva internacional de l'entitat sobiranista contra el Catalangate. Noves funcions per a l'expresident d'Òmnium, que mesos enrere ja va cedir el testimoni a la nova junta directiva encapçalada per Xavier Antich.

Les decisions preses per Gabriel i Cuixart exigeixen una primera lectura de respecte a l'autonomia personal. Han pagat un preu alt per la militància política i civil, així com per l'exercici de responsabilitats a primera línia, i tenen dret a avaluar el nou escenari nacional amb el paràmetre necessari del fet privat. No seria exigible -i tampoc políticament sa- que la declaració d'independència fallida de fa cinc anys tenallés valoracions que hagin de prendre en el futur. La pertinent demanda d'explicacions sobre la nova etapa que emprengui l'independentisme no ha de denigrar en l'assenyalament compulsiu de les trajectòries personals de qui van protagonitzar els anys àlgids del procés, ara víctimes de dards emmetzinats de frustració. Més que renunciar, Gabriel i Cuixart deixen pas. Un acte tan legítim com el de convertir-se en eurodiputat per a unes sigles o intentar sumar des de les responsabilitats orgàniques de partit.

I aquesta és una realitat que una part del moviment independentista es resisteix a interioritzar, embriagat encara pels missatges adrenalítics de la classe política, que van alimentar gurús que no han fet propòsit d'esmena. Fins que no completi els aprenentatges del 2017, el sobiranisme no aconseguirà regenerar-se per mirar endavant. I l'hemeroteca diu que la negociació amb l'Estat que pretenia la Generalitat després de l'1 d'octubre no es va produir, que els jutges van capitanejar la voluntat d'escarmentar els protagonistes del plet català i que el Govern no tenia la força ni els suports internacionals per aplicar la independència, motiu pel qual va dubtar fins al darrer minuts amb unes eleccions que servissin de sortida d'emergència. Són fets, no interpretacions. La tardor de fa cinc anys va obrir una etapa de discrepàncies estratègiques en el moviment mentre es desencadenava la repressió, divergències que han intensificat la sensació de desafecció.
 
Totes les causes polítiques que han pretès ser majoritàries han hagut de digerir el relleu de lideratges. Una qüestió, la de les substitucions en els espais de responsabilitat, que ha estat tabú en la política catalana, però que s'està materialitzant per decantació. La pervivència del dol, per l'emancipació no consumada i l'absència d'un horitzó compartit, es mantindrà mentre els discursos fugin de la realitat. El cinquè aniversari de l'1 d'octubre hauria de ser un moment de veritat i no un nou exercici de projecció de falses esperances. Fer el contrari només alimenta el desencís i també el rancor. L'independentisme ha de triar, sense càrregues volgudament feixugues, com vol continuar avançant, com han fet Gabriel i Cuixart.