Perseguir la veritat que amaga el passat no és fàcil ni està a l’abast de qualsevol. Hi ha veritats que molt de temps després encara sagnen, desvetllen poderosament els dimonis que les van concebre i són capaces de convocar de nou l’odi més abjecte. La de Jedwabne n’és una d’aquestes veritats. És un dels molts episodis de l’horror que va tenallar els europeus durant els anys quaranta, concretament un episodi del genocidi dels jueus a Polònia. No és, però, un de tants perquè en aquest cas el paper de botxins no els fan els ocupants nazis sinó els propis veïns encegats per un fanàtic antisemitisme. Veïns que mataren brutalment centenars de jueus, espoliaren els béns de les seves víctimes -pertinences, cases, terres- i tot seguit van imputar els seu crim als invasors i es van ocultar durant generacions en el silenci i la mentida. 

El sabadellenc David Serrano Blanquer és doctor en filologia, professor titular de la facultat de Comunicació Blanquerna i sobretot un investigador que duu anys endinsant-se en l’estudi de la Shoà, sovint, fent-ho des d’una perspectiva catalana. Ha publicat entre d’altres, Un català a Mauthausen. El testimoni de Francesc Comella (2001), L’Hora Blanca. L’holocaust i Joaquim Amat Piniella (2004), El llanto de la maleta (2016) i és autor també d’un Dictionari critique de la littérature européenne des camps de concentration et d’extermination nazis (2007). Ara mateix, enllesteix la publicació d’una investigació sobre el pogrom de Jedwabne. 

El matí calorós del 10 de juliol de 1941, els jueus de Jedwabne, a la Polònia oriental, van ser obligats a reunir-se a la plaça del mercat amb el pretext de realitzar les tasques de neteja, una activitat pensada òbviament per a humiliar-los i maltractar-los. Tothom intuïa, però, la tragèdia perquè dies abans ja s’havien produït massacres en altres poblacions de la zona.

El martiri va començar de seguida. Un dels testimonis assegura que abans no estiguessin tots els jueus a la plaça, ja es va apallissar i lapidat fins a morir un xicot de nom Joseph Lewin. En altres punts de la població, altres jueus van ser colpejats amb estaques, ofegats, escapçats... la noia, Judes Ibram, va ser violada i assassinada. En el cementeri es va obligar a uns altres a cavar una fosa i després se’ls va matar amb eines de metall, amb un ganxo de ferro, a ganivetades, amb estaques...  Mentre, totes les cases dels jueus eren saquejades i els que intentaven escapar pels camps, atrapats i conduïts a la força fins la plaça. El poble va quedar completament cercat, convertit en una ratera.

Amb tothom a la plaça els assassins van obligar un grup de jueus a tirar a terra un monument de Lenin i després a arrossegar-lo sobre uns taulons de fusta en una mena de grotesca processó. Un rabí encapçalava el seguici mentre als jueus se’ls obligava cantar: ‘Nosaltres tenim la culpa de la guerra, nosaltres tenim la culpa de la guerra’. Després, van conduir totes les persones a un pallar on s’havia congregat una gran multitud. Els van obligar a entrar, van ruixar amb vuit litres de benzina l’edifici i li van botar foc. D’aquesta manera, es creu que haurien mort uns 1600 jueus.  

El 1949, durant el règim socialista, es va obrir un procés judicial a 50 persones, set d’elles fugades. A la última, vuit foren absoltes, la resta van ésser condemnades a penes d’entre 8 i 15 anys de presó, i només una va ser condemnada a la pena de mort. El temps i el silenci van soterrar la història i tothom va fer per oblidar el que s’havia dit al judici fins al punt que en 1962 en el monument que es va erigir un monument en el lloc on hi va haver la granja es va escriure una inscripció del tot infame: “Lloc de martiri de la població jueva. La Gestapo i la gendarmeria alemanya cremaren vives 1600 persones el 10 de juliol de 1941”. 

De cap manera s’havia d’admetre la veritat. Al maig de 2001, el ministre de Justícia Lech Kaczynski va aprovar l’exhumació de cadàvers per iniciativa de la fiscalia. Cinc dies després, però, van haver de suspendre’s els treballs. Un any després, la justícia a penes va poder consignar la mort d’unes 340 persones, deixant sense explicació com és que de 1600 jueus que vivien al poble el 1941, només 10 van sobreviure. Aquell mateix any es va canviar la inscripció del monument per una més neutra però que en qualsevol cas evitava a tota cosa recordar la participació dels polonesos en la massacre.

El 2002 l’historiador anglès Jan T. Gross, va publicar Veïns, una investigació que va aixecar ampolles i que no va evitar ni de bon tros que molts continuaren defensant una versió del tot falsa dels fets. I encara ara.

Aquest estiu, David Serrano ha tornat al lloc dels fets amb motiu dels actes de commemoració del 77 aniversari del progrom.  La comitiva, formada per autoritats de diferents estaments, va fer el recorregut seguit pels jueus aquell fatídic juliol. Les autoritats locals no van voler assistir a l’acte, ni tampoc cap veí. Els que no s’ho varen voler perdre van ser els membres del grup d’ultradreta Obu Narodowo-Radycalnego els quals defensen la versió que exculpa els polonesos. La Polònia d’avui, com la d’ahir, no vol sentir a parlar de la responsabilitat col·lectiva dels polonesos en la massacre dels jueus ni de Jedwabne ni de cap altre lloc. Fa no res s’ha aprovat una Llei de l’Holocaust que preveu penes de presó per als que diguin "camps de concentració polonesos" en vegada de "nazis". Es tracta de defensar la reputació de Polònia a tota cosa encara que sigui a costa de la veritat. 

Serrano no ho ha tingut fàcil. El llibre que prepara sobre Jedwabne parteix d’un contacte amb una de les descendents d’Izrael Gradowski, un dels 10 supervivents de la massacre. Es tracta de l’assagista, poeta i filòsofa argentina, Laura Klein per a qui el procés de descoberta de la història familiar va marcar un abans i un després. Serrano ha entrevistat també, entre molts d’altres, Gross mateix, altres investigadors del cas com Anna Bikont autora d’El crim i el silenci (2004) o als cineastes Slawomir Grunberg o Agnieska Arnold. L’investigador sabadellenc, vol també incloure en el seu llibre els perfils dels principals personatges d’aquella tragèdia, el dels assassins, el dels supervivents i el dels qui els van ajudar a partir dels judicis celebrats entre 1949 i 1953. 

El treball de Serrano arriba enmig d’un temps en què el revisionisme vol evitar que la veritat llueixi, que la memòria es sotmeti a la barbàrie. Passa a Polònia, però també a França, especialment a Espanya, a molts països d’Europa. Coincideix també gairebé amb la desaparició de qui més va fer per a mantenir present el record de les víctimes i amb ell el de la dignitat de l’home contra el malson nazifeixista, el cineasta i filòsof francès, Claude Lanzmann director de Shoah.  

El de Serrano és tot un exercici de memòria que, d’acord amb Jean-Françoise Forges, perquè tingui sentit ha de conduir a la mobilització, a la vigilància i a la resistència davant del present i del futur. Recordar pot ajudar a evitar.