Ara que fa un any de la fi del judici al Tribunal Suprem, la política catalana institucional està més empantanegada que mai i sense cap rumb concret més enllà del "qui dia passa any empeny" i de renúncies permanents. Més enllà de la pandèmia, les institucions catalanes estan més afeblides que mai tant per l'acció recentralitzadora de l'Estat com per la incapacitat dels governants catalans.

Ferrovial, Jordi Arasa i gestió dels mossos són només alguns exemples vistos aquesta setmana. Però podríem basar el relat d'aquesta legislatura d'acord amb les batalles i batalletes dels partits de govern. A cada cruïlla política i jurídica el que ha aflorat entre les dues forces polítiques de govern han estat les mirades de reüll i en algun moment també, com han buscat fer-se la traveta malgrat, oficialment, siguin una coalició governamental. I malgrat la pandèmia aquesta batalla permanent pel domini o l'intent de domini de l'independentisme no s'ha aturat.

Picabaralla amb un contracte de Ferrovial que no hauria d'haver existit mai. Com pot ser que contractar 430 sanitaris d'atenció primària costin 4,5 milions d'euros i 108 rastrejadors a Ferrovial 18 milions? I el que és més greu: un cop es fa públic el contracte fet a dit durant la pandèmia i quan es parlava de la feina dels sanitaris, al govern ningú es va plantejar que no s'hauria d'haver fet fins que van ser els mateixos sanitaris que van sortir en tromba a criticar la hipocresia del govern. Un cop més el govern s'havia omplert la boca de paraules defensant la sanitat pública però no havia fet res per dignificar-la i dotar-la dels recursos necessaris per fer la feina que els correspon.

Reacció a cop de crítica mentre el govern públicament es fa retrets en funció del color del partit. JxCat critica el contracte de Ferrovial perquè qui gestiona Salut són els seus socis de govern, ERC. Però de fet, Torra i Budó reaccionen quan els sanitaris es queixen, només perquè es queixen, i ho fan de manera pública per guanyar la batalla. I al final, la reacció del govern es converteix a defensar el contracte, però plantejar la possible rescissió previ pagament a Ferrovial. Directament se li facilita a l'empresa la taula de salvació. El mal ja està fet.

Sentència condemnatòria a Jordi Arasa de dos anys i quatre mesos de presó per brutalitat policial. I de nou, socis de govern que es demanen explicacions, de cara a la galeria, però cap solució real. Així un cop més, ERC surt a criticar els mossos que gestiona el seu soci de govern, JxCat. Així es neteja la cara, però res canvia en el cos policial. De nou, excuses sobre procediments amb l'ascens d'Arasa. Com si els procediments fossin lleis divines, com si posar a Arasa de cap de l'ARRO a Barcelona no hagués estat evitable. I així, un cop més, qui queda en entredit és tot el cos de mossos, perquè el corporativisme davant la brutalitat mostra que no és qüestió d'una poma podrida.

El descrèdit de l'independentisme ens l'hem guanyat tots, és cert. Però, viure en una campanya electoral permanent entre aquells qui haurien de donar respostes a la crisi social, econòmica i ecològica genera més frustració i poc horitzó. Venen temps difícils per milers de persones i l'actualitat política no es pot basar en una batalla per qui guanyarà les futures eleccions, que per cert, ni estan convocades.

Tornen a ser organitzacions i col·lectius socials que posen sobre la taula allò que els governs no diuen o ignoren. Ara s'uneixen al voltant de la campanya "Per un Pla de Xoc Social. Que paguin la banca i l'Íbex-35". Perquè les situacions de precarietat i vulnerabilitat que s'han generat durant la pandèmia no s'acaben, es queden i s'acumulen amb les prèvies i heretades de molts anys de polítiques neoliberals.

Seria hora que JxCat i ERC deixin de mirar-se de reüll i fer declaracions públiques per desgastar-se entre ells, de declaracions que no s'ajusten a les polítiques implementades i apliquin el que moviments, organitzacions i col·lectius demanen.