De «causis linguae»
«Avui, encara, la castellanització dels Països Catalans és una obsequiosa predisposició indígena»
ARA A PORTADA

- Carme Vidalhuguet
- Doctora en Filologia
L’hem assentada, certament, la llengua, en els espais de comunicació, en les arts escèniques i en el món editorial, la qual cosa hauria d’evidenciar com es va normalitzant una audiència i uns lectors en llengua catalana. Ara bé, si és cert que el català va guanyant presència en espais comunicatius, no ho és menys, de cert, que els parlants de l’àrea lingüística, si bé l’entenen en més d’un 90%, a l’hora d’usar-lo, a nivell oral i escrit, els percentatges baixen gairebé un 30%, dades que ens mostren una situació alarmant.
Una llengua és una eina de comunicació, indiscutiblement, però quan una llengua com la catalana viu la interferència d’una altra, com és el cas, aquí, de l’espanyol, hem d’aplicar tot de polítiques perquè els parlants tinguin consciència lingüística per tal de servir-se’n amb competència, d’aquesta llengua que viu en franc procés de minorització. Per això és que els mitjans hi juguen un paper tan important, en l’aprenentatge d’una llengua, sobretot de cara a tots aquells que decideixen d’establir-se entre nosaltres i que no han de voler-se catalans que no se serveixen del català perquè ja se senten satisfets de, només, “entendre’l”, perquè amb l’espanyol ja fan.
Això ens obliga a aplicar tot de polítiques per tal de normalitzar-ne l’ús a tots els nivells de la vida col·lectiva, perquè qualsevol alternativa comportarà un fracàs de conseqüències irreparables. Polítiques valentes perquè el català deixi de ser una llengua residual, ja que, segons un editorial d'Els Marges, “es troba a hores d’ara sotmès a un procés d’erosió formal i de defecció funcional més accentuat que mai”, alhora que denuncia, el mateix editorial, “la degradació dels models de llengua que propicien cada cop més tot de subprogrames alienants emesos per la ràdio i per la televisió públiques”. Però no només.
Perquè si els mitjans públics n’han de ser models, de llengua, en competència i en actituds, si en una entrevista, posem per cas, l’entrevistador se serveix de l’espanyol quan aquesta és la llengua de l’entrevistat, l’audiència, per mimetisme, fa semblantment, i és llavors quan la defecció lingüística va ocupant llocs d’una normalitat escandalosa. I, per tant, ja no podem sorprendre’ns si encara es fa tan rabiosament actual Joan Fuster quan diu que la castellanització dels Països Catalans ha estat una obsequiosa predisposició indígena. Ha estat i és una obsequiosa predisposició indígena.
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de Pagès Editors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a Segre.
Et pot interessar
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.