Òmnium Cultural engega la campanya “Treu la llengua”, i en reunió extraordinària de Govern a l’Institut d’Estudis Catalans per tractar, només, la situació del català, que viu, encara, un precari present i un problemàtic futur, diagnosi de Joan Fuster de l’any 1981, l’executiu del president Aragonès llança 100 mesures per revertir-la, la situació crítica de l’ús social de la llengua en un context on potser mai com ara els usuaris no hi havien tingut tant d’accés, a l’aprenentatge. Per tant, el moment d’avui és que quan tothom té més formació és quan la llengua pateix de menys ús.
 
L’hem assentada, certament, la llengua, en els espais de comunicació, en les arts escèniques i en el món editorial, la qual cosa hauria d’evidenciar com es va normalitzant una audiència i uns lectors en llengua catalana. Ara bé, si és cert que el català va guanyant presència en espais comunicatius, no ho és menys, de cert, que els parlants de l’àrea lingüística, si bé l’entenen en més d’un 90%, a l’hora d’usar-lo, a nivell oral i escrit, els percentatges baixen gairebé un 30%, dades que ens mostren una situació alarmant.
 
Una llengua és una eina de comunicació, indiscutiblement, però quan una llengua com la catalana viu la interferència d’una altra, com és el cas, aquí, de l’espanyol, hem d’aplicar tot de polítiques perquè els parlants tinguin consciència lingüística per tal de servir-se’n amb competència, d’aquesta llengua que viu en franc procés de minorització. Per això és que els mitjans hi juguen un paper tan important, en l’aprenentatge d’una llengua, sobretot de cara a tots aquells que decideixen d’establir-se entre nosaltres i que no han de voler-se catalans que no se serveixen del català perquè ja se senten satisfets de, només, “entendre’l”, perquè amb l’espanyol ja fan.
 
Això ens obliga a aplicar tot de polítiques per tal de normalitzar-ne l’ús a tots els nivells de la vida col·lectiva, perquè qualsevol alternativa comportarà un fracàs de conseqüències irreparables. Polítiques valentes perquè el català deixi de ser una llengua residual, ja que, segons un editorial d'Els Marges, “es troba a hores d’ara sotmès a un procés d’erosió formal i de defecció funcional més accentuat que mai”, alhora que denuncia, el mateix editorial, “la degradació dels models de llengua que propicien cada cop més tot de subprogrames alienants emesos per la ràdio i per la televisió públiques”. Però no només.
 
Perquè si els mitjans públics n’han de ser models, de llengua, en competència i en actituds, si en una entrevista, posem per cas, l’entrevistador se serveix de l’espanyol quan aquesta és la llengua de l’entrevistat, l’audiència, per mimetisme, fa semblantment, i és llavors quan la defecció lingüística va ocupant llocs d’una normalitat escandalosa. I, per tant, ja no podem sorprendre’ns si encara es fa tan rabiosament actual Joan Fuster quan diu que la castellanització dels Països Catalans ha estat una obsequiosa predisposició indígena. Ha estat i és una obsequiosa predisposició indígena.