El passat dimecres, mentre es dirigien cap a la desfilada militar celebrada a Beijing per commemorar la fi de la Segona Guerra Mundial a l’Àsia, Vladímir Putin i Xi Jinping, acompanyats d’un somrient i jove (41 anys) Kim Jong-un que semblava aliè a la conversa entre els presidents de Rússia i de la Xina, parlaven distesament sobre la possibilitat de viure per sempre. La conversa fou captada en la veu dels respectius traductors i publicada l'endemà per diversos mitjans internacionals. Abans resultava poc habitual arribar als setanta anys, avui a aquesta edat es pot dir que gairebé encara ets un nen, emfatitzava l’autòcrata xinès. Això és gràcies a la biotecnologia que permet trasplantar els òrgans de les persones de manera continuada i la gent pot sentir-se cada vegada més jove i, fins i tot, assolir la immortalitat, afegia el dèspota rus, amb inclinacions místiques i afició per les tradicions paganes. I, finalment, pronosticava Xi que aquest segle potser s’arribarà a viure fins als 150 anys. Fa feredat que el líder de la segona potència mundial, secretari general del Partit Comunista Xinès des del 2012 i president del país des del 2013, i el president durant el darrer quart de segle (a l’ombra entre 2008 i 2012) d’una potència en decadència, però encara amb un arsenal nuclear terrorífic, els dos amb 72 anys, pensin en la immortalitat, la qual cosa denota, indirectament, una voluntat de perpetuar-se en el poder de manera indefinida.
A l’altra banda del Pacífic, Donald Trump (79 anys) ha fonamentat la seva reelecció per una segona presidència en el vot més conservador dels estats del denominat popularment Bible Belt (Cinturó de la Bíblia), on predomina el cristianisme evangèlic i que es correspon bàsicament amb el Sud històric de la Guerra Civil (1861-1865). En general, els evangèlics comparteixen la importància del coneixement -sovint en la seva literalitat- de la Bíblia, que creuen és la revelació de Déu a la humanitat, la doctrina de la salvació que s’obté per tenir fe en l’expiació de Jesucrist, la defensa del creacionisme i la separació de l’Església i l’Estat juntament amb el rebuig de l’avortament, l’educació sexual i el reconeixement dels drets civils a les persones LGBTI+ i la preeminència de les seves creences religioses sobre la política i l’aplicació d’aquelles a la vida i els costums quotidians. Una variant més radical és la dels cristians renascuts (born again christian), és a dir, una segona conversió a la fe, després d'una experiència religiosa personal en edat adulta amb la mediació de l’Esperit Sant que afirmen els hi proporciona una relació personal i íntima amb Jesucrist. George W. Bush es considerava a si mateix un cristià renascut i recordava sovint que el 1985, després de tenir greus problemes financers i amb l'alcohol i el tabac, va experimentar, gràcies a la mediació d'un predicador mediàtic, una experiència mística, i es va aproximar a l'Església metodista unitària, de la qual era membre la seva dona. Així, el 2024, Trump va guanyar en tots els estats del cinturó de la Bíblia, les dues Carolines i Geòrgia i, amb més del 60% dels vots a Alabama, Mississipi, Tennessee, Kentucky i Arkansas. També va treure molt bons resultats en estats amb importants comunitats evangèliques com Oklahoma (66,2%), Louisiana (60,2%) i Virgínia Occidental (70,0%).
Així, doncs, després d’unes dècades d’incertesa sobre la deriva cap a l’unilateralisme (objectiu dels neocons) o el multilateralisme difús, el destí del món està en mans d’uns líders gerontocràtics que, davant la incompareixença de la UE, semblen disposats a implantar la llei dels més forts i repartir-se el món en zones d’influència o seguir en un enfrontament soterrat com si haguéssim retrocedit un segle. De res, semblen servir ja les institucions multilaterals, com l’ONU, l'FMI..., que van regir -bé o malament i de manera incompleta o insuficient- el món després de 1945. El món sembla bascular entre les aspiracions immortals dels hereus de les antigues potències comunistes -i suposadament del marxisme- i l’ultraconservadorisme bíblic comandat per un empresari sense escrúpols que només vetlla pels seus negocis i que ha fet saltar pels aires l’OMC amb una agressiva política aranzelària que ha tingut com a efecte realinear les aliances en contra del denominat ordre liberal. La mostra més evident ha estat la recent cimera de l’Organització de Cooperació de Shanghai que va reunir fa deu dies més de vint líders de països de l’organització o convidats a la ciutat de Tianjín i que va mostrar la bona sintonia, a pesar d’alguns conflictes fronterers encara pendents, entre Putin, Xi i Narendra Modi, el primer ministre de la democràcia més gran del món (si més no en població). Tal com escrivien l’1 de setembre David Pierson i Mujib Mashal (The New York Times) la imatge i els discursos deixaven pocs dubtes: Tianjín pretenia projectar un ordre mundial alternatiu que desafia els EUA de Trump, independentment dels conflictes que enfronten a alguns dels països participants; la implosió de la geopolítica mundial provocada per la irrupció de Trump, que no ha dubtat substituir el ministeri de Defensa pel de la Guerra, ha donat l’oportunitat a les tres potències dels BRIXS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica) de bastir una plataforma per reunir socis tan diversos com Iran, Kazakhstan, Kirguizistan, Bielorússia i Pakistan, d’obrir una bretxa entre Washington i la resta del món i presentar a la Xina com a líder global més estable i una alternativa fiable i legítima a l’ordre liberal promogut i al servei dels EUA i d’Occidente. Xi va rebutjar la "mentalitat de Guerra Freda [de Trump], la confrontació entre blocs i la intimidació", mentre Modi promovia "el multilateralisme i un ordre mundial inclusiu, en què països com l'Índia tinguessin més pes en els afers mundials".
En suma i per concloure, les derivacions místiques, l’apel·lació i les reflexions sobre la immortalitat o l’ultraconservadorisme religiós, que promet una altra mena d’immortalitat molt més definitiva, estan molt bé per entretenir el personal i revifar les tertúlies, però, com ha succeït gairebé sempre les garrofes se segueixen disputant entre les principals potències que volen fer un món a la seva mida i interessos -o els dels seus governants. Lamentablement, en aquest joc tan decisiu, on Europa podria aportar uns principis i uns valors -si en les pròximes eleccions en diferents països l’extrema dreta no ho impedeix- contraposats a aquest mercat de les vanitats i de la llei dels més forts, la UE està absent i no sembla que tingui voluntat de fer acte de presència. Saludar en aquest sentit la decisió del govern de Pedro Sánchez de decretar un embargament total en la compra o venda d’armes a Israel i d’evitar el trànsit per ports o aeroports espanyols de vaixells o avions que es dirigeixen cap a Israel amb armes o combustible per l’exèrcit d’aquell país. Cal lamentar que, malgrat la creixent pressió internacional, continuen les massacres a Gaza i la perpetració ahir d’un atemptat a Jerusalem que donarà noves excuses a Benjamin Netanyahu per seguir matant gazians i anorreant la Franja.