De pinces, en política, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre. A vegades són coordinades entre els dos pinçaires, per esclafar el que està situat al mig, i a vegades són espontànies. Per exemple, quan en les darreres legislatures de Felipe González aquest es va trobar parlamentàriament entre José María Aznar (PP) i Julio Anguita (IU) es va parlar molt de la pinça, que en principi es va crear de manera electoralment espontània. Amb tot, en anar augmentant la pressió sobre qui està al mig sempre cal una mínima coordinació, tot i la llunyania política, entre els dos pols de la pinça. A vegades, més que de coordinació s’ha de parlar d'identitat d'objectius a curt termini: Aznar i Anguita volien desgastar González, després es podien posar d'acord o no sobre qui presentava quina moció parlamentària i quan.

A vegades, com ha passat recentment a França amb les Armilles Grogues, el moviment comença aparentment de forma espontània, però immediatament hi intenten influir aquells que voldrien desestabilitzar el president Macron des de la dreta -Marine Le Pen- i des de l’esquerra -Jean-Luc Mélénchon. I es troben tots amb armilla groga, fent una pinça mot forta, però sense una planificació eficaç de la sortida del conflicte.

Hom podria pensar que només pateixen pinces els qui es troben al centre de l'espectre polític, però no és ben bé així. Mirin el que acaba de passar a l'Afganistan: els talibans, que no són pas el centre moderat sinó aparentment un extrem, s'han trobat al mig d'una pinça entre Estat Islàmic i el règim pro-occidental del president Ashraf Ghani. Ells, els talibans, estaven en guerra contra l'associació del règim de Ghani amb els Estats Units, però s'han trobat des de fa mesos amb el terror d'Estat Islàmic, més brutal encara i més letal que el propi dels talibans.

Els dos són islàmics integristes, sunnites tots dos, però uns (Estat Islàmic) practiquen un terror encara més indiscriminat. Mentre que els talibans tenen arrels afganeses indubtables, molt vinculats als talibans del veí Pakistan, i es financen amb el cultiu de l'opi, no és clar en canvi d'on procedeixen els activistes d'Estat Islàmic, ni com es financen. Els talibans s'han sentit amenaçats per l'esquena i desbordats en el seu propi terreny ideològic. Per evitar la pinça, els talibans fa uns dies han anunciat un acord amb els Estats Units (EUA) per obrir negociacions amb el govern moderat afganès i per suspendre les hostilitats; a canvi de la retirada dels nord-americans, els talibans s'han compromès a impedir la presència al país de "grups terroristes" com Estat Islàmic i Al Qaeda. És la prova que les pinces són realment incòmodes.

Davant d'una pinça, per tant, es pot reaccionar per intentar desempallegar-se'n; per desempallegar-se almenys del pol més vulnerable. Tanmateix, el més assenyat és evitar-ne la formació: prevenir-la. És el que va fer Jordi Pujol els primers anys de presidència a la Generalitat, apropant-se sempre a l'Esquerra Republicana d’aleshores, molt més petita que ara, i incorporant-la a la seva majoria parlamentària per necessitat o no (Heribert Barrera o Joan Hortalà). També va vigilar molt el flanc dret, mantenint sempre a Duran i Lleida en la coalició. També és previsora Angela Merkel, que sempre que ha pogut ha preferit tenir el flanc esquerre (SPD) a dins del govern i no pas fora. Tanmateix, a Alemanya és més difícil la formació d'una pinça gràcies al cordó sanitari al voltant de l’extrema dreta d'Alternativa per Alemanya i al fort consens que impera al Bundestag.

A la Catalunya actual també hi ha pinces, i ara se n'està formant una de prou inesperada, probablement espontània. El president Torra s'està trobant entre la moderació d'Esquerra Republicana, que no vol prendre el risc d'intentar investir Carles Puigdemont, i l'independentisme més radical de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). L'altre dia l'Asssemblea va fer una crítica sorprenent al "Govern autonomista" del president Torra. Una crítica rotunda. L'acusaven d'haver girat l'esquena al "mandat de l’1-O" i d'haver oblidat la República.

Ara els de l'ANC aniran cada a dia, en l'inici del judici als líders de l’1-O, a protestar davant el Palau de la Generalitat -no pas davant la Delegació del Govern espanyol o davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Resulta interessant recordar que el president Torra ha tingut sempre molt present a la CUP i, en aquest cas, ha intentat mostrar-se comprensiu i, fins i tot, amic ("ensenyeu-nos la targeta quan calgui", "apreteu"...). En canvi, l'aparença és que no entrava en els seus càlculs que qui l'apretés i li ensenyés la targeta fos l'ANC. És veritat que la declaració de l'Assemblea anava adreçada a tot el Govern i no únicament al seu president, però no hi ha dubte que la víctima principal n'és el cap de l'executiu.

Ignoro quins són el contactes -si és que n'hi ha- entre la presidència de la Generalitat i l'ANC, però sospito que per aquestes coses és molt millor tenir un partit al darrere; així, alguns dels seus militants, ben integrats a l'ANC, poden fer la feina de prevenció. Al cap i a la fi, l'ANC està integrada per gent de tota mena, però també hi ha militants dels partits del Govern. En tot cas, les pinces són quelcom a evitar, ja que quan estrenyen fan mal.