Més enllà de les polèmiques sobre les motivacions últimes que han portat en Pedro Sánchez a exposar de manera tan crua i en prime time, un relat de què ha passat en els últims mesos –acusacions a mitjans i a actuals dirigents del PSOE inclosos-, no hi ha cap mena de dubte de què l'entrevista d'en Jordi Évole de la setmana passada al destronat secretari socialista és una peça periodística d'alt voltatge, destinada a tenir conseqüències concretes. La més clara de les quals és –com algun prestigiós periodista ha subratllat-, que la lectura que Podem i les confluències han fet de l'anomenada crisi de règim del 1978 es veu confirmada i reforçada. Poc importa si el mateix Sánchez l'havia negada només fa uns mesos: la verbalització d'aquella reconstrucció dels fets, juntament amb la condició evident de víctima de Sánchez, fa agafar a aquesta versió una credibilitat impactant davant d'un públic ampli, més enllà de l'electorat de la formació morada i de les confluències, i penetra irremeiablement en l'electorat socialista.

I, tanmateix, l'element més explosiu d'aquell programa no va ser Sánchez, sinó els militants socialistes que es retrobaren amb el periodista a comentar la situació del partit en una tranquil·la cafeteria. La selecció tenia cert criteri en el sentit de donar un retrat equilibrat de l'organització: dos homes (un militant del PSC i un de la federació de Madrid) i dues dones (una del PSPV i una del PSOE-A). Menys el militant del PSC –que devia estar entre els 35 i els 40, els altres tots majors de 50, diria. Tots, menys una, afiliats fa més de 10 anys, un, ara, fa just quaranta anys. Dos funcionaris, un advocat laboralista, i una mestressa de casa. Dos clarament convençuts pel "no és no" (PSC i PSPV) un moderadament favorable al no (Madrid) i una única abstencionista, que va ser seleccionada per la mateixa federació andalusa davant la impossibilitat dels realitzadors del programa de trobar un espontani o espontània. Tots –independentment de la posició defensada- molt crítics amb els dirigents per l'espectacle de destrucció donat en directe davant de la ciutadania.

Es podrien fer mil lectures (per edat, per a professió, procedència geogràfica, any d'afiliació...) d'aquella conversa. Tot i així, allò que queda a la retina i a les orelles després d'haver vist la mitja hora llarga de conversa, són llurs veus i la seva manera d'argumentar, d'explicar, de confrontar-se. De parlar de llur partit com a una cosa que simplement forma part de les seves vides, sense que això impliqui ni un càrrec ni una responsabilitat especial. Certament, fa temps que el PSOE ha experimentat una "esclerotització" acusada, a vegades agreujada per casos de corrupció de diferent entitat. Però també és cert que continua aplegant també persones semblant a les que hem vist conversant amb en Jordi Évole i que, de ben segur, sentim com a properes, corrents. Podrien ser la veïna del tercer. En aquest sentit, el programa ha tingut la virtut de recordar a tothom –sigui del partit que sigui– que la política pot ser (i per a molta gent és) una cosa que té a veure amb la vida de les persones de carn i ossos. Que forma, recolze, il·lusiona, a vegades emprenya i deprimeix, justament perquè construeix espais de projecte col·lectiu.

El debat polític en la cúpula del PSOE s'ha deteriorat enormement amb els últims esdeveniments i la gestora oscil·la entre la necessitat de no fer explotar més el partit i una diàfana demostració de força. Ara per ara, moltes semblen ser les preocupacions que mantenen ocupats els actuals dirigents de Ferraz. En termes generals, la puixança de Podem i la desertificació del projecte socialdemòcrata del PSOE. En termes més concrets –i des de la decisió de l'assassinat polític de l'exsecretari i l'abstenció que ha permès la investidura de Mariano Rajoy–, la dificultat de bastir un relat mínimament creïble entorn de la "responsabilitat institucional" i la capacitat d'erigir-se com a oposició, quan la presentació del nou equip governamental ha demostrat una marcada continuïtat, en cares i en polítiques. I, en termes concretíssims i interns, com gestionar els tempos i continguts del proper Congrés per neutralitzar Sánchez, marginar substancialment sense excloure formalment el PSC, i aïllar els dirigents que s'han mantingut fidels al "no és no".

Tot això lògicament preocupa –i molt–, la gestora d'un PSOE que sembla estar a l'UVI. I tanmateix, allò que realment hauria de preocupar els qui avui estan dirigint aquell partit és sobretot una simple i senzilla frase que va pronunciar la veïna del tercer en el programa d'Évole: "si aquesta és la foto del PSOE d'avui en dia, jo no hi vull sortir".