M’he sentit cridada per l’Espai de Democràcia i Convivència que amb el lema “us volem a casa” clamava a l’emblemàtic Paral·lel barceloní -i a la paradoxa de convocatòria a la Plaça d’Espanya- perquè s’aixequi la fiança que suposa la presó preventiva. Mentrestant, s’instrueix un sumari per un delicte de rebel·lió que no veig enlloc, en una acció penal expansiva que sembla més una justícia “anticipada” que una acció pedagògica que tota acció judicial hauria de perseguir.

No podia quedar-me gaire estona, però m’agrada auscultar el que passa en el meu entorn. No entenc la política ni el compromís des del sofà de casa. Fa anys que des d’aquesta mateixa secció mostro la dificultat de tornar el nom a cada cosa quan la polarització és màxima, quan els protagonistes creuen tenir la raó absoluta, total.

És evident que les institucions polítiques de l’Estat han fet desídia de les seves funcions i han donat un paper sobredimensionat a la Fiscalia, el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional. Avui mateix, la premsa francesa es feia ressò d’encertades declaracions de Benoît Hamon, qui fou candidat del Partit Socialista a la presidència de la República Francesa: “Rajoy ha deixat podrir la situació catalana per guanyar vots en la resta d’Espanya”.

Hi havia raons per mostrar els sentiment de ràbia que l’abús de mecanismes impietosos i discrecionals de les “mesures cautelars” han causat sobre bona part de la ciutadania catalana, per la incapacitat del líders polítics de l’Estat d’entendre una situació complexa que no ha nascut ara, sinó que té una llarga trajectòria i podria haver-se estudiat i remeiat.

Aquests dies he explicat abastament que no hi havia cap base legal per vincular CDR i terrorisme, que la més que discutible reforma del codi penal, que es va fer arran del pacte antiterrorista després dels primers atemptats en els carrers de les capitals europees, no tenien cabuda en un redactat que diu explícitament que els desordres públics podran ser considerats terrorisme “si són obra d’una organització o grup terrorista”. No m’agrada com va quedar redactat l’article 557 bis del Codi Penal amb aquell pacte, però exigeixo que s’atengui la seva redacció literal i no se’ns vulgui imposar una altra interpretació. Sortosament, aquesta vegada el jutge, també ho va interpretar així.

No puc acceptar algun dels actes realitzats a la xarxa viaria de Catalunya, ni els intents d’ocupar estacions o vies dels trens. Només cal fer una mirada ràpida a les meves posicions de sempre per saber que considero que un avalot és un avalot, encara que el protagonitzin persones properes. No és provocant avalots que guanyarem més llibertat per Catalunya, no és amb el fum negre i asfixiant dels pneumàtics que aconseguirem que el món vegi amb simpatia l’anomenada “causa catalana”.

He projectat carrers, he expropiat cases per obrir zones poc ventilades, gens assolellades i fer-hi una gran avinguda, he unit polígons d’habitatges infames que l’urbanisme del anys seixanta del segle passat van permetre, sense serveis, sense enllumenat, sense clavegueram. Dels racons que guanyàvem a una història que volíem superar n’hi dèiem “espai lliure públic” i per poc que fos possible hi plantàvem arbres i posàvem algun banc, on els avis d’aquells habitatges que no tenien balcó ni patí ni jardí, poguessin sortir a prendre el sol. Mai vaig pensar en quina posició ideològica tindrien els usuaris d’aquells carrers, avingudes, places i parcs. El que tinc molt clar és que l’espai públic és el lloc de trobada de persones molt diverses.

He defensat aquest espai públic com a l’obra pública que afavoria la cohesió social, que permetia gaudir d’un patrimoni que amb esforç havíem conquerit a la inèrcia d’un temps en que només volia apilar mà d’obra barata en infrahabitatge. Potser per aquesta meva lectura del què és un carrer, la consigna de “els carrers seran sempre nostres” no l’entenc. Els carrers són molt més que un paviment, són el lloc on s’ha configurat la nostra tradició festiva, la nostra cultura popular, la que s’arrela en els temps i la que hem incorporat en els procés de mestissatge que suposa aquesta Catalunya de persones vingudes d’arreu que s’obre, amb mirada ampla, al món sencer.

La democràcia és pluralitat i la convivència requereix l’acceptació d’aquesta pluralitat. Els carrers seran de tots o no seran. L’espai lliure públic és una expressió que defineix el que esperem que siguin les nostres ciutats.