Davant els tambors de guerra, les absències de l’Arcadi Oliveres o el Jaume Botey es fan més evidents. I aquests darrers dies, davant del que s’ha anomenat “guerra aranzelària”, els records de Seattle o São Paulo tornen a ser presents.
L’any 1999, a Seattle, es va produir la primera gran mobilització del que, durant anys, es coneixeria com el moviment antiglobalització. Desenes de milers de manifestants assenyalaven l’Organització Mundial del Comerç com l’encarnació de la globalització neoliberal: un organisme no escollit democràticament, que pretenia substituir la política local i estatal a nivell internacional, en un esforç per desregular el comerç i garantir el domini de les corporacions transnacionals. Però la que es va anomenar la “batalla de Seattle” anava més enllà de l’OMC. A les acaballes del segle XX, es parlava ja de la tirania del mercat, de la maximització dels beneficis com a únic horitzó. I en paraules d’un líder sindical a l’acte final de les protestes: “El sistema ho converteix tot en un producte: una selva tropical al Brasil, una biblioteca a Filadèlfia o un hospital a Alberta.”
I per què parlo d’això, 25 anys després? Doncs perquè el model de comerç internacional que representava l’OMC en aquell moment no era altra cosa que una eina al servei del capital. Ha facilitat el desmantellament dels teixits productius i ha imposat una lògica de competència brutal i injusta sobre la pagesia i la producció agrícola local —com van denunciar, fa només uns mesos, les mobilitzacions del camp a casa nostra. Aquest model de comerç i de governança, que algunes forces polítiques d’esquerres i els grans sindicats han acabat adoptant, assumint com a pròpia la lògica thatcheriana del “no hi ha alternativa”, està col·lapsant. Durant uns mesos del 2020, mentre tot el món estàvem confinats, va semblar que ens n’adonàvem. Però allò que ara ens sembla un miratge, era en realitat una advertència clara.
La guerra aranzelària actual no és només una qüestió d’índexs borsaris. És una reconfiguració de la lluita de classes a escala global. Certifica la fi de l’era de la globalització i redefineix els models d’acumulació capitalista. Si el procés de globalització i el neoliberalisme han tingut resultats nefastos per a les classes treballadores d’arreu, els aranzels impulsats pel líder de la internacional reaccionària no tenen res a veure amb la millora de les condicions laborals, ni amb la redistribució de la riquesa o la democratització dels mercats. La màxima potència mundial —la que més s’ha beneficiat d’aquest model, la que ha condicionat tota la seva acció internacional a les relacions comercials— ha decidit reconfigurar l’ordre mundial establert després de la Segona Guerra Mundial amb Bretton Woods. Davant l’ascens d’altres potències globals com la Xina, i en un moment en què veu perillar el seu domini hegemònic, els Estats Units de Trump han passat d’un multilateralisme asimètric a un bilateralisme autoritari, on ells siguin jutge, part i, evidentment, guanyadors.
Davant l’exigència de vassallatge de Trump, no podem tractar-lo com un boig que pren decisions a la “tun-tun”. És la reacció autoritària a la democràcia liberal. Però l’esquerra que fa 25 anys donava suport a la “batalla de Seattle” no pot resignar-se davant el rearmament, l’austeritat i el lliure mercat. Haver acabat fent propi el paradigma hegemònic ha estat gasolina pel negacionisme i l’extrema dreta. En aquesta carrera de fons, no podem continuar cedint el lideratge a les corporacions transnacionals i al capital financer, que, per sobre de qualsevol procés democràtic, han pres durant anys decisions estratègiques com la terciarització de l’economia als Països Catalans.
Una sortida digna d’aquesta batalla passa per revertir la manca d’inversió interna de manera planificada i controlada, amb una direcció estratègica pública que parteixi del bé comú i col·lectiu. Cal començar a dibuixar noves aliances comercials internacionals, antagòniques al trumpisme, amb relacions de poder que no responguin ni a interessos imperialistes ni a lògiques colonials de sempre.
El final d’aquesta història no està escrit. I potser ha arribat el moment de treure la pols al vell lema: “Un altre món és possible.”