L’any 2013 vaig anar sol a Nova York, de vacances, per primera vegada. Era octubre. La ciutat estava esplendorosa. En el vol d’anada vaig devorar el fabulós “Historias de Nueva York” d’Enric González. Aquell dia l’Enric es va convertir oficialment en el meu periodista i escriptor favorit, fins al punt que el dia que vaig tenir-ne l’ocasió el vaig incorporar com a col·laborador al Via Lliure de RAC1, aprofitant que va viure uns mesos, insòlitament, a Barcelona. L’Enric compartia minuts de ràdio amb un duet fabulós: Manuel Delgado i Jordi Graupera. Va ser un trident inoblidable, un luxe que gaudia com a oient, amb la mateixa passió, suposo, que deu tenir un comensal del Celler de Can Roca. Amb la diferència que jo ho podia gaudir un cop per setmana.

Precisament, la meitat de les nits que vaig passar a Nova York aquell octubre del 2013, les vaig dormir al comodíssim sofà-llit de l’apartament de Graupera a Ridgewood, Brooklyn. Uns dies que els recordo com alguns dels més fantàstics de la meva vida, sobretot per culpa de l’amabilitat d’en Graupera i família. Ells també recorden aquells dies perquè em vaig convertir en ser el seu darrer hoste. El propietari del pis em va veure entrar i sortir massa cops i va pensar que en Graupera m’havia rellogat una habitació. Per tant, li va prohibir tornar a portar ningú més. He d’aclarir que l’única contraprestació que va rebre en Graupera per la cessió d’aquell comodíssim sofà-llit van ser uns quants fuets envasats al buit. Els fuets són un bé molt apreciat a Nova York, perquè la legislació fa molt difícil que es comercialitzin. Dit d’una altra manera: els catalans expatriats a Nova York maten per un fuet. 

El cas és que l’altra meitat de les nits les vaig dormir en un pis molt senzill i molt agradable del carrer 88 de Manhattan. Un pis que vaig llogar a través d’una plataforma de què fins llavors no n’havia sentit a parlar mai: AirBNB. A la pràctica, la cosa va ser un èxit: molt més barat que un hotel, excel·lentment situat i amb la possibilitat de cuinar-me jo mateix els àpats. I per tant, d’estalviar.

Recordo que pocs mesos després de tornar, vaig rebre un correu d’AirBNB en què lamentaven que l’ajuntament de Nova York estava posant totes les traves possibles perquè la plataforma seguís funcionant a la ciutat. I demanaven ajuda als usuaris. En aquell moment, en plena crisi econòmica a mig món i amb una duresa particular a Catalunya i Espanya, se’m feia difícil calcular que aquell mateix conflicte es traslladaria a casa meva pocs temps després.
El 2017 i el 2018 molts els recordarem com els anys en què més amics i familiars han estat expulsats de casa seva, malgrat tenir una situació laboral estable, per l’augment del preu del lloguer. És clar que no tot s’explica pel desembarcament de plataformes com AirBNB. També hi té a veure la decisió de moltes capes de la població de llogar i no comprar, per falta de recursos o per por; o decisions com la de reduïr la durada mínima dels contractes. Però és evident que els milers d’habitatges que s’ofereixen online de lloguer per dies han tingut un impacte innegable.

El cas és que ens trobem a les portes d’unes noves vacances. I mentre a casa nostra ha començat a treure el cap una certa turismofòbia, poques vegades ens plantegem que tots som potencials turistes. I ens podríem preguntar, també, si pel nostre viatge d’aquest estiu a Roma, París, Buenos Aires o Reykjavik hem tingut la temptació o directament l’hem executada, de llogar habitacions o apartaments amb aquestes mateixes plataformes. Un amic em diu: "Evidentment que tothom se n’anirà de vacances amb AirBNB. La gent no vol ser explotada però no li fa res explotar als altres. Per això existeixen les lleis”. Amén.